Odio la sensació que em queda en publicar un article. No aporta res de nou, no interessa ningú i fer-ne difusió és autobombo egocentrista. Contundent, com contundent és la sensació que em queda. Agafo aire, i miro de seguir amb aquest forat negre, amb aquestes línies que entren en contradicció amb elles mateixes: intentaré publicar aquest article.

Caldrà entomar la sensació i convertir-la en alguna cosa que ens permeti avançar. I escric en plural perquè m’arriben veus que no estic sola: hi ha qui fa teràpia per assumir aquesta sensació, qui publica i no ho explica, o qui, senzillament, ha deixat de publicar, que potser no d’escriure. És així.

Com a bones odiadores cal posar damunt la taula una primera possibilitat, i és que sí: això que escrius no aporta res de nou, no interessa ningú i has tingut un atac d’autobombo egocentrista. Assumeix-ho, és una opció: no calia que ho publiquessis, tens una sensació molt ben fonamentada. De nou, mirarem de superar aquest punt, no fos cosa que, de l’anàlisi, en traguéssim alguna cosa que ens permeti avançar.

Probablement, el tret diferencial que compartim amb aquestes companyes és que som dones i som precàries. De fet, una cosa menja de l’altra. (Això es mereixeria una dissertació del sistema capitalista patriarcal que no em sento legitimada per fer, motiu pel qual aturaria l’article. De nou, mirarem de superar també aquest punt, i continuar avançant, potser no cal que cada article sigui una tesi doctoral).

Som precàries. Som periodistes, artistes, escriptores, mestres, cantants… que treballem sense estructures. Nosaltres sostenim els nostres projectes: els creem, difonem, financem… soles i entre nosaltres, perquè el sistema no té un espai per remunerar-los. No tenim diners ni influència, així que ningú considera que calgui fer-nos la pilota i als mitjans de comunicació, museus, sales de concerts, escoles públiques… no hi ha espai per a totes.

És clar que això ens fa molt lliures, però demana molta valentia, recordar-nos cada matí que això que fem val la pena i té sentit. Això es tradueix sobretot en col·laboracions sense cobrar que perverteixen el mateix sector o petits projectes personals quasi sense finançament; en paral·lel a feines del que sigui, més o menys dignes que ens permetin sobreviure. També cal tenir en compte totes aquelles qui sí que tenen feina del que voldrien, però en unes condicions que amb prou feines donen per viure.

Som dones. Som hereves d’una concepció cristiana del bé i del mal, de la humilitat i la discreció que ens fa estar en alerta constant, en cerca d’una perfecció absoluta que no existeix i no ens permet significar-nos.

Rarament creurem que nosaltres fem alguna cosa prou bé, que valgui la pena explicar-la i que mereixi ser valorada. És així, som dones, inconscientment ens hem construït en aquest lloc, i a partir d’aquí, tot el que vinguin, seran esforços per –a consciència i com un acte de lluita i rebel·lia constant– trencar amb el sistema.

Les dones no precàries i els homes precaris, no tinc clar on queden en tot això… parlem-ne. Dels homes no precaris, no tinc ganes de parlar-ne.

I és clar, a vegades flaquegem i l’odi s’apodera de nosaltres, què menys, però si deixant sentir aquest odi i analitzant-lo fem passos endavant, doncs benvingut sigui, així que farem una oda a l’odi a publicar, per sortir-ne més fortes!