Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Diana Quer ha estat tristament coneguda: una jove madrilenya de vacances, desapareguda que acaba sent jutjada pels mitjans i la societat.

Si bé totes les pistes indicaven que la seva desaparició havia estat forçada i hi havia indicis de violència i sospites de violació, molts mitjans –i, per tant, els i les professionals que hi treballen– van decidir que l’espectacle sobre la seva persona era molt més beneficiós.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El tractament mediàtic de les emergències humanitàries, els assassinats masclistes, el tràfic de persones… és, diguem-ho clar, fastigós. Pocs mitjans tracten amb respecte i des d’una perspectiva objectiva i lògica humana les notícies. Majoritàriament es prioritza l’estereotip masclista i el tractament catastròfic.

Es prioritza convertir en guió de caràcter cinematogràfic la notícia i dotar-la d’elements “dubtosos”, és a dir: de dubtosa qualitat informativa, de fonts i testimonis poc clars o informacions que només aporten xafarderies poc fiables i facècies de mal gust entorn de les víctimes. S’utilitza un llenguatge tendenciós: es parla de mort en lloc d’assassinat i informacions especulatives sobre la vida de les desaparegudes, assassinades, traficades o refugiades.

La premsa s’ha anat tenyint d’estereotips i fòbies, però també d’informacions sense contrastar, invencions informatives o opinions que acaben sentenciant sense defensa possible. El cas de Diana Quer és un símptoma de com la premsa ha pres una desgraciada deriva cap a la desinformació i el cinisme.

Davant d’una jove que anava de festa major, desapareix i es tem la seva sort, els mitjans ho tracten de forma tremendista, subverteixen l’ètica periodística i alimenten un imaginari col·lectiu ple de prejudicis i estereotips.

La víctima acaba criminalitzada i jutjada socialment, es desconfia del seu entorn, la seva educació i els seus costums. I, a més a més, es decideix com hauria de fer, vestir, parlar i actuar sense conèixer-la i engreixant el sexisme. En definitiva: es jutja l’agredida i no pas l’agressió.

La premsa sucumbeix als clixés del patriarcat i no ofereix una anàlisi dels fets que informi realment. El periodisme, doncs, passa per sobre de les lleis que emparen drets humans i dignitat de les víctimes, alhora que l’espectacle que alimenta els grans grups mediàtics acaba primant, mentre els drets de les persones, les dones i la bona informació desapareixen.

D’aquesta manera és com la professió esllangueix, la banalització fa distant la violència masclista de l’audiència i es naturalitzen els crims, fet que desempodera les dones i insensibilitza la societat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.