El procés català ha entrat a totes les llars catalanes i ha batut rècords d’audiència. En alguns casos a través d’una finestra més decantada per una determinada posició ideològica, i en altres per un cabal informatiu plural quant a fonts i referències. Però sigui d’una manera o altra, s’ha normalitzat en la nostra dieta informativa com no havia succeït abans.

Si fa un any l’audiència apostava per l’esport, sèries costumistes o programes d’entreteniment, l’eclosió del moviment independentista i la subsegüent tensió institucional amb Madrid, ha desplaçat l’interès informatiu cap a la política. Tant és així que, dels deu programes de televisió més vistos a Catalunya el 2017, només dos han estat partits de futbol, i han quedat relegats a la setena i la novena plaça, mentre la resta han correspost a emissions de TV3 d’alt voltatge polític.

L’espai més vist l’any passar va ser la retransmissió en directe del ple que el Parlament de Catalunya va celebrar el 10 d’octubre, en què el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va proclamar i suspendre la independència. En total, 1.619.000 espectadors van seguir aquest especial de la cadena pública catalana, convertint-se en el programa amb més audiència des del juliol de 2014, seguit pels fragments de la nit electoral del 21-D i els TN migdia i nit del 3 d’octubre, en què milers de persones van participar en una aturada general en protesta per les càrregues registrades durant el referèndum de l’1 d’octubre.

La jornada de l’1 d’octubre, per la qual quatre milions d’espectadors van voler informar-se en un o altre moment, ha marcat un punt d’inflexió en l’interès de la ciutadania pel que passa a la política. Un canvi de paradigma provocat per la concurrència de dos factors claus: la incertesa i el conflicte. Així ho analitza Antoni Gutiérrez-Rubí, per qui la incertesa sempre és un estímul amb vista a conèixer qualsevol situació política. “Quan davant nostre tenim un escenari incert, com és el català, és normal que desperti més curiositat que no pas si es tracta d’un fenomen on els horitzons s’albiren clarament”.

Segons Gutíerrez-Rubí, si després hi afegim que parlem d’un context conflictiu, és lògic que els espectadors s’hi sentin especialment atrets. “La incertesa i el conflicte en què es troba Catalunya ha generat una repolitizació de la societat, ja que se’n parla a tot arreu, també en l’ambient intrafamiliar”, comenta l’expert en comunicació política.

El caràcter extraordinari de la situació, doncs, ha envaït tots els espais informatius, estimulant el debat i, en conseqüència, generant noves demandes de contingut. Una mena de cicle virtuós afavorit pel fet que, a Catalunya, hi ha qui observa el procés de forma entusiasta i qui ho fa en molta preocupació. I, com bé aspunten els experts, en una societat polaritzada, la polèmica ven i genera audiència.

Aquest viratge de l’audiència cap a la informació política, on les xarxes socials actuen com a estimulant i via per compartir continguts, l’ha notat especialment TV3, que des del passat octubre ha presentat una quota de pantalla no inferior al 15%, nivells que no assolia durant l’última dècada (el 2016, la quota de pantalla va tancar-se a l’11,4%, fet que va situar la televisió com la més vista a Catalunya per setè any consecutiu).

A hores d’ara, no sols la política acapara els clàssics espais habilitats per la cadena a la informació, com són ‘Els matins’, ‘TN migdia i nit’, ‘Més324’ o el ‘Comarques’. També programes com ‘Polònia’, ’30 minuts’, ‘Sense Ficció’ o ‘Preguntes Freqüents’ han incrementat l’audiència en tant que han abordat, cadascun des del seu format, l’actualitat política i, en particular, el contenciós Catalunya-Espanya.

Així, tant TV3 com la resta de cadenes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha quedat impregnades pel procés, molt per damunt de la resta de canals públics –siguin locals o d’àmbit estatal–, que han minimitzat les mobilitzacions i les diatribes que succeeixen a Catalunya.

Si ens fixem en el mes d’octubre, el més intens políticament, mentre TV3 va assolir un 17,5% de share, només La Sexta va poder seguir-li l’estela amb un 9,3%, gràcies a l’allau de debats i programes monogràfics sobre el procés independentista, mentre que Antena 3 (8,6%), Telecinco (7,7%) i la Cuatro (5,1%) van quedar lluny dels nivells d’espectadors.

La distància amb aquestes cadenes s’ha incrementat darrerament, gràcies entre altres al documental “1-O”, emès pel ‘Sense Ficció’ el passat dia 9, que amb 1.135.000 espectadors i un 34,4% de quota de pantalla, ha acabat per certificar l’elevada fidealització que TV3 té pel tipus de tractaments, fonts i referències.

El protagonisme de la cadena pública, però, ofereix una postal preocupant, ja que segons Gutiérrez-Rubí, s’ha nodrit d’una “audiència refugi” formada pels qui viuen el conflicte d’una determinada manera, la qual cosa revela que el factor llengua-territori-mitjà comença a configurar-se a Catalunya. “En funció d’on visquis, predomina un imaginari i això repercuteix després en els comportaments polítics i electorals”. Un fet que, a parer del consultor, a la llarga pot posar en risc la cohesió social del país.

Sigui com sigui, la politica s’ha instal·lat en l’atmosfera quotidiana, catapultant-se en una àmplia oferta informativa on cada reportatge només fa que donar continuïtat a un relat que, almenys respecte al procés, no sembla tenir aturador. Tot indica que la política a Catalunya no perdrà interès informatiu, sinó que es mantindrà com un espai de referència per saber com està el país.

Sembla, per tant, que la política ha vingut per quedar-se, esperonat per un conflicte incert que, mitjançant les imatges i les històries que difón, ha esdevingut un plató molt atractiu pels mitjans i, en conseqüència, pel conjunt de la ciutadania.