El passat 13 de novembre el mestre Carles Castro publicava a La Vanguardia un gràfic molt interessant: en els últims 15-20 anys el cens dels principals partits polítics ha baixat a l’Estat espanyol de 1.077.000 militants a 410.000, i a Catalunya, en proporció, ha anat la cosa per l’estil: dels 107.000 als 50.000.

Ni l’eclosió de Ciutadans, Podem, Comuns o CUP ha estat significativa per aturar la sagnia de desmilitantització. La crisi dels partits ja té xifres, i s’entenen encara més les pràctiques il·legals de finançament.

Contràriament a aquesta tendència –i també tenint en compte el moment d’interès que viu la situació política–, els mitjans de comunicació no han aprofitat aquesta tendència per acompanyar el ciutadà en una via crítica, plural i, al cap i a la fi, constructiva d’una nova realitat per redignificar el paper dels partits. Cada capçalera ha tancat files amb la seva capelleta (o amb el que vota el seu principal accionista).

Tampoc ho han aprofitat un bon grapat de periodistes, que han intentat compensar les retallades de sou llançant-se al fangar de les tertúlies o a la barra de bar de Twitter. El periodisme cada cop té més “periolistos”, que diria en Jesús Rodríguez, o “palmeros”, que diria un servidor.

No és estrany, doncs, que si cauen en picat les xifres de militants i els mitjans de comunicació optin per la via de la premsa de partit, el resultat de l’equació sigui una caiguda en picat de vendes. Realment es fa difícil seguir convencent, no ja els menors de 45 anys que no s’han acostat mai a un quiosc, sinó a tota la resta dels mortals que llegir un diari –o llegir-los tots encara millor– és un exercici de cultura i d’aprenentatge.

Alhora també s’ha perdut finezza, matís, en benefici del verb destraler (si no carregat de sectarisme), i aquella passió inexacta en què quèiem abans per “etzibar” o “arremetre”, s’ha tornat barroera amb els “arruïnar”, “provocar”, “imposar” amb què els diaris intenten vendre una mica més de paper i aconseguir sobretot molts clics.

El 2018 ha començat malament i anirà a pitjor: ja no hi és Interviu, ni Tiempo, ni mig Sport, ni hi serà a finals de febrer El PuntAvui a Barcelona. Potser serà l’any que, d’una vegada, algú s’atrevirà a fer números reals i deixar de sortir cada dia al carrer a canvi d’oferir més qualitat el cap de setmana. Jo ja em conformo si deixem d’oferir tanta ideologia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.