L’altre dia vaig coincidir amb un vell amic periodista que treballa a la redacció de Barcelona d’un gran mitjà d’àmbit estatal. Estava enfonsat. A finals de setembre la seva redacció va ser ocupada per un batalló de periodistes enviats especialment de Madrid per tal de cobrir la política catalana.

Des de llavors, havia passat de treballar en un mitjà per fer-ho en un exèrcit. Amb consignes d’atac, objectius a abatre i munició a discreció. El rigor i l’honestedat havien quedat totalment relegats en favor de l’objectiu principal de “derrotar l’enemic”.

Els enviats especials tenien un tarannà obertament militant i no els importava tergiversar paraules i fets –malgrat saber que no havien passat així–, inventar-se notícies, tapar-ne d’altres o acceptar informacions sense contrastar, de fonts fosques o clarament interessades.

Però la crida a files no incloïa només als esquadrons especials, sinó que afectava també als redactors locals. El meu amic havia hagut de patir com, algunes peces seves, eren canviades totalment fins a quedar desconegudes –sempre amb una finalitat evident– i obligat a redactar notícies absurdes fora d’aquesta lògica de guerra. I no només els “seus” articles; també l’activitat a les xarxes socials li era vigilada. Òbviament, no podia criticar la línia del mitjà; se’l cridava a l’ordre si dequeia la seva activitat militant.

Als periodistes enviats des de Madrid no tenien aquest problema, però el meu amic havia de notar la pressió d’amics i familiars, enfadats per les evidents mentides i acusacions que apareixien signades amb el seu nom. Com explicar que “aquell” no era “ell”, sinó que el seu nom –i el seu prestigi i honor professionals– havien estat segrestats per l’empresa? En quin altre sector professional és concebut això? L’alternativa, és clar, és deixar la feina, però tots sabem com està laboralment el periodisme i el meu amic no sap a quina altra cosa podria dedicar-se. I mentre, cada mes arriba puntualment la lletra de la hipoteca.

No sé com us heu quedat en llegir aquestes línies. Si les heu trobat creïbles o si penseu que qui les signa se les ha inventat. No hi ha cap nom, cap font, cap detall que ho faci identificable i és impossible de contrastar. Podria ser. O no. I en tot cas, amb aquestes condicions, seria un article impublicable a qualsevol mitjà seriós.

Malgrat això, en els darrers mesos m’he fet un fart de llegir o sentir peces similars referint-se als mestres, als bombers o als periodistes catalans. Acusacions anònimes, generalitzacions, fets incontrastables… I així, un dia rere altre i amb una clara intenció bèl·lica. I no sembla pas que, en l’àmbit de la professió, li preocupi massa a ningú. Aquest és l’autèntic “terror a la redacció”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Albert

    Molt interessant. Es pot mantenir a l’anonimat l’amic, però estaria molt bé dir quin mitjà. És un cas per concretar-lo.