El diumenge 14 de gener, el ’30 minuts’ de TV3 va emetre la història d’una jove estudiant holandesa, l’Emma Caris, que va decidir que filmaria la seva lluita contra l’anorèxia. I amb aquest storytelling es va promoure la falca els dies previs a la seva emissió. El vaig mirar amb expectativa prèvia, generada en part pel títol del documental ‘L’Emma vol viure’ i vaig acabar-ne el visionat amb profunda consternació i indignació.

Per què? Perquè, tot i que la descripció a la web i la presentació al plató s’advertia que l’anorèxia és un dels trastorns alimentaris més greus entre els adolescents i es posava de manifest les dades d’afectació de la població de Catalunya, després de l’emissió només era possible sortir de la dialèctica que plantejava la mateixa Emma: quan va començar a enregistrar la seva lluita contra la malaltia. Quan va fer-ho, es deia, “l’Emma ja intuïa que la seva pel·lícula acabaria d’una d’aquestes dues maneres; o bé aconseguiria recuperar-se del seu estat d’extrema feblesa, o bé l’anorèxia la portaria a la mort”.

I l’anorèxia la va portar a la mort. Llavors, el reportatge era un al·legat contra un trastorn mental o era una exhibició íntima d’una mort en diferit? Em va sorprendre com, en tot moment, l’Emma era la relatora de la seva degradació física i mental. I vaig assistir amb horror quan, en un moment de molta decadència, ella convenç els seus pares que la deixin marxar a Portugal a un centre de creixement personal. Em vaig creure que era un centre especialitzat per recuperar-se. I allò només era una mena de casa de salut, amb persones educadíssimes i molt afectuoses –no en dubto– on l’Emma va acabar morint, que res no tenia a veure amb l’equip de cures intensives d’un hospital.

El que sorprèn és el dret a decidir que, fins a darrer moment, el seu entorn va donar a l’Emma, que encara era una menor. Quan ella va viatjar a Portugal en un estat d’extrema feblesa ja no hi havia lloc per les aventures i la superació amb bona voluntat. Era una malalta gravíssima i crec que es va perdre una bona oportunitat per explicar de quina manera, en un hospital amb un ingrés i unes mesures de control severes, s’intenten recuperar les malaltes d’anorèxia.

Cal tenir en compte que els trastorns de la conducta alimentària (TCA) són trastorns psiquiàtrics que es caracteritzen per l’adopció de conductes anormals davant la ingesta d’aliments i per la desaprovació de la pròpia imatge corporal.

Les persones que pateixen aquests trastorns tendeixen a menjar molt poc o impulsivament fins a afartar-se, s’indueixen vòmits, fan exercici de manera compulsiva, fan un ús abusiu de laxants o diürètics i expressen la voluntat (i la insatisfacció) d’estar més primes. Aquestes conductes, en el to naïf del documental, evidentment, no hi eren representades.

Els trastorns més freqüents són l’anorèxia nerviosa, la bulímia i el trastorn per afartament. Tot i que també es donen en adults, els trastorns de conducta alimentària afecten un 5% dels adolescents i els joves, i s’aprecia un fenomen d’avançament en el debut d’aquestes malalties, que cada vegada és més precoç.

Segons dades dels centres especialitzats en la prevenció i el tractament de l’anorèxia i la bulímia ABB i ITA, que tenen seus a Catalunya, Madrid i Andalusia, s’estima que un 6% de les adolescents pateixen un trastorn de la conducta alimentària; és la tercera malaltia més freqüent entre aquest col·lectiu d’edat. Concretament, les dades oficials xifren en 28.000 els joves entre 12 i 24 anys que tenen un trastorn d’aquest tipus. La proporció és de 9 noies per cada 1 noi. I el 70% es recupera. Però el 5% acaba morint.

En el documental va sobrar balanç de blancs, frases boniques, auto vídeos amb frases coratjoses i paisatges bucòlics. L’anorèxia és un trastorn mental que, quan s’instal·la en una família, la corroeix com corroeix per dintre la persona que la pateix. I vam perdre una oportunitat d’explicar-ne la cruesa, la dificultat de sobreviure i els esforços colossals que han de fer les persones que la pateixen per superar-la.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019