…para los investigadores constata un método sistemático en el Partido Popular de obtención de fondos…

Passaven uns minuts de les nou. S’acabava de publicar un reportatge que havia escrit per a Nationalia sobre persones d’origen estranger que viuen a Catalunya. M’havia aixecat tard i no tenia pressa. Aquell matí, no. Havia de recarregar piles. M’havia costat molt posar-li el punt final a l’article.

Com més entrevistes havia fet, més dubtes m’havien sorgit. Havia preguntat als meus testimonis si mai s’havien sentit discriminats per la seua condició d’estrangers o per ser negres. Els adults asseguraven que no; les joves, feren una llista de situacions en les quals sentien que la societat les menyspreava, a elles o a altres persones negres.

…nueve y cinco de la mañana, ocho y cinco en Canarias…

Vaig parlar amb SOS Racisme i amb una antropòloga de la Universitat Autònoma de Barcelona. M’explicaren que, d’una banda, les persones que han viscut un procés migratori accepten, de bestreta, una baixada d’estatus. De l’altra, que el racisme pot ser invisible, fins i tot, per als afectats. A més a més, en alguns casos, aquests desconeixen els seus drets. En canvi, els seus fills, bé nascuts, bé criats ací, acostumen a tenir més consciència i estan menys predisposats a acceptar certs comportaments.

L’antropòloga també em va llegir la cartilla, amb assertivitat i tendresa. Em va dir que què esperava si formulava la pregunta d’aquella manera, que què respondria jo si em demanaren, en abstracte, si mai havia patit discriminació de classe. Fes preguntes més concretes, sobre situacions a la feina o a l’hora d’accedir a un habitatge. Vàrem conversar sobre com, de vegades, amb tota la bona voluntat, sense voler i pensant que els fem un favor, els periodistes tractem els temes migratoris amb una perspectiva que acaba esdevenint criminalitzadora i/o paternalista.

Serà un primer pas?, vaig pensar. Mirar de fer-ho bé, però no encertar-ho. Aprendre dels errors, corregir, tenir més cura amb el llenguatge. Estarem millorant?

Fora com fora, l’esperança s’havia apoderat de mi. Feminisme, integració, transformació social. Em feia feliç pensar que els comunicadors anàvem prenent consciència, exercint amb més responsabilitat el nostre ofici.

Llavors, tocaren les nou i quart i el món em caigué damunt. El meravellós minut setze de la tertúlia:

…Forn no es un catalanista de pura cepa, de nacimiento. Es hijo de una ecuatoriana y, digamos, tuvo una formación en el liceo francés, menos apegada a la tradición catalana…

No era una conversa de bar. No era un fil de Twitter. Era una tertúlia en prime time, al programa més popular de la seua franja horària, a la ràdio més escoltada d’Espanya des de fa vint-i-cinc anys.

…Forn no es un catalanista de pura cepa, de nacimiento. Es hijo de una ecuatoriana…

Ningú el va interrompre, ningú no li va demanar per què ho havia dit o què havia volgut dir amb això. Mai no havia caigut en les seues mans cap manual de bones pràctiques? Un dels primers consells en aquest tipus de documents és reflexionar sobre què aporta a la informació fer al·lusió a l’origen estranger d’una persona o de la seua família.

…Forn no es un catalanista de pura cepa, de nacimiento…

Què volia dir el tertulià? Que només algú amb vuit cognoms catalans pot ser catalanista? Que ens demanaran on nasqueren els nostres avis per acceptar-nos en una lluita política? Que Joaquim Forn no és catalanista? Que als de “naixement” els posen una marca a la cama, com al bestiar, per poder exhibir la denominació d’origen, la seua autenticitat?

…Es hijo de una ecuatoriana…