El 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va decidir per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc que es constituïa la República catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social. Tres mesos i mig després, és cert que el naixent estat independent no s’ha implementat jurídicament, però, que jo sàpiga, el ple del Parlament no ha votat res més des de llavors ni ha revocat aquell acord, entre d’altres coses, perquè va ser dissolt il·legalment pel govern espanyol al cap de poques hores. A ulls de molts ciutadans, entre els quals m’incloc, el text d’aquella declaració és vigent i ens sentim ciutadans de la República catalana, la qual cosa pot deixar de ser simbòlica en poc temps, n’estic convençut.

Els periodistes que creiem que Catalunya té dret a esdevenir una República podem fer alguna cosa per impulsar-la en la nostra feina quotidiana? Sí, una de molt important, fer servir un llenguatge periodístic que estigui en sintonia amb aquest anhel de la majoria del poble català. Segur que trobarem moltes ocasions de fer-ho, fins i tot si treballem per empreses periodístiques que no comparteixen aquesta idea. Us deixo anar algunes propostes:

  • Posem sempre les institucions catalanes en el centre del marc polític. No les subordinem a les espanyoles, com fem de vegades per inèrcia. El Parlament és sobirà perquè reflecteix la voluntat del poble català i d’ell emana el govern. Cap institució espanyola té aquesta legitimitat per part dels catalans. No li’n donem amb el llenguatge.
  • Si parlem del Parlament o del govern, sense adjectius territorials, sempre ens referim al català (sigui de la Generalitat o de la República, tant li fa de moment). Quan parlem del govern espanyol, hi posarem l’adjectiu, com faríem amb el govern francès o el belga. És absolutament prohibit utilitzar la nefasta expressió ‘el govern central’ -central respecte a què?- que van posar de moda els socialistes als anys vuitanta.
  • El mateix si parlem del Congrés dels Diputats ‘espanyol’ o del Senat ‘espanyol’, que són les cambres de representació popular de la nació veïna, no pas de la nostra, encara que de moment, mal que ens pesi, hi enviem ‘representants catalans’.
  • Mai diguem “el rei Felip VI” a seques. Els catalans no tenim rei, per tant hem de remarcar que es tracta del rei d’Espanya o del rei espanyol Felip VI.
  • Mentre el Parlament no el torni a investir o investeixi alguna altra persona, sempre cal referir-nos al president Carles Puigdemont amb aquest qualificatiu. És el president legítim de Catalunya a l’exili i, diguin el que diguin les autoritats judicials o polítiques espanyoles, nosaltres l’hem de seguir qualificant de president. Dir-ne ‘expresident’ és seguir la corda als que ens volen escapçats, fins i tot en el llenguatge.
  • Igualment dic dels consellers del darrer govern: mentre no n’hi hagi d’altres de nomenats en un govern legítim, cal que els considerem com a tals, mai com a exconsellers ni tant sols com a ‘consellers cessats’.
  • Si hem de parlar dels diputats dels partits que donen suport a la República, l’ideal seria utilitzar l’expressió ‘el bloc republicà’, enlloc del que encara sentim ara, el ‘bloc independentista’. Però és cert que això pot crear confusions amb el fet que als d’ERC se’ls ha qualificat fins ara de ‘diputats republicans’. Però, i si matiséssim una mica més a partir d’ara? Hi ha diputats republicans de Junts per Catalunya, diputats republicans d’ERC i diputats republicans de la CUP, tots junts formen el bloc ‘republicà’. Els diputats que van donar suport al 155 podem anomenar-los ‘monàrquics’ o ‘constitucionalistes’, si volen, de la seva ‘Constitució’.
  • Quan ens referim al territori de Catalunya, ningú no ens impedeix utilitzar el sinònim del “territori de la República”. Crec modestament que l’expressió ‘Principat’, que hem fet servir de forma generosa en les darreres dècades, ja pot anar sent substituïda per la més actual de ‘República’ i en aquest cas, no cal ni posar l’adjectiu “catalana”. En el nostre imaginari actual, només n’hi ha una, de República, la que va proclamar el Parlament el 20 d’octubre; si hem de referir-nos a la de 1931-39, podem parlar de la II República espanyola, i així evitem confusions.
  • Tot això, que sembla restringit a l’àmbit polític, ho podem ampliar a la resta d’àmbits. Per exemple, no hauríem de dir ‘la Lliga’ de futbol. Mentre no tinguem la nostra pròpia, la que juguen els equips catalans és la ‘Lliga espanyola’. Tampoc hauríem de fer servir l’expressió ‘d’àmbit estatal’ (per exemple, els canals televisius d’àmbit estatal), perquè això pressuposa que n’hi ha d’àmbit autonòmic, i Catalunya ha deixat clar que no vol ser una autonomia de cap estat. No diguem la ‘Loteria Nacional’, la ‘Policia Nacional’, una carretera nacional… Si no hi ha sinònim, afegim-hi l’adjectiu espanyol, que desfà l’equívoc sobre a quina nació ens referim.

No ens adonem del poder que tenim a l’hora de redactar un text periodístic. Mai no hauríem de donar per fet que, com que sempre n’hem dit així d’un càrrec, d’una institució, d’un concepte polític o social, n’hem de continuar dient així. Pensem una mica abans d’escriure segons què. La llengua és de les poques armes que tenim els professionals del periodisme. Si creiem en la República, bastim-la des d’on puguem i en la mesura que puguem, en el nostre dia a dia de ‘formiguetes’ de la comunicació.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.