Es fa complicat, en el context polític i social que estem vivint a Catalunya els últims mesos, valorar de manera aïllada el que van suposar els atemptats a Barcelona i a Cambrils des del punt de vista periodístic. Ha passat un fenomen curiós: la cobertura informativa d’aquells fets va anticipar algunes de les circumstàncies mediàtiques que ens hem trobat després.

La primera conclusió que podem treure’n és que qualsevol fet que s’esdevingui a Catalunya queda automàticament segrestat a Espanya per un enfocament ideològic que atempta contra la veritat. L’antiindependentisme provoca una anàlisi esbiaixada de fets que són aliens al procés. I aquest, en qüestió d’hores, es va barrejar amb els atemptats. No en els informatius, sinó en els magazins matinals i en els infoshows nocturns de les televisions privades, que és on es permet l’anàlisi més barroera. Els tertulians aviat van titllar la política catalana de caldo de cultiu immillorable per al desenvolupament del gihadisme. Un cop embrutat el context, es va carregar contra la professionalitat dels Mossos d’Esquadra i se’n van qüestionar els protocols d’investigació, enfrontant-los a la tasca de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. Quan prou feines havien passat 24 hores, semblava inexplicable aquella obsessió per desprestigiar el cos, especialment a Telecinco, tant amb l’Ana Rosa com a Mad in Spain, el programa de Jordi González; i també a Antena 3. Dies després, s’hi va abocar La Sexta, amb absoluta complicitat amb la notícia d’El Periódico que assegurava l’existència d’un avís de la CIA a la policia catalana. La tesi es va escampar com una taca d’oli a la resta de cadenes i mitjans espanyols, i, en pocs dies, els Mossos i el major Trapero estaven en dubte i qüestionats.

Aquell relat periodístic ha adquirit, mesos més tard, una coherència absoluta amb tot el que ha succeït després i el que estem vivint ara. La inferència és clara: la nova catalanofòbia televisiva, que menysprea el que sigui només pel fet de ser català o tenir un valor identitari, distorsiona la realitat, fins i tot una de tan greu i sensible com la d’uns atemptats, per afavorir els interessos ideològics.

Els fets del 20-S davant el Departament d’Economia, l’1-O i l’assetjament de l’Audiència Nacional a Trapero han estat abordats com una venjança mediàtica respecte als atemptats de Barcelona i de Cambrils. És a dir, els catalans aplaudint els Mossos, deixant-los flors als cotxes i convertint el major del cos en un ídol després dels atacs gihadistes són imatges que les televisions han intentat reproduir després, posant la policia espanyola i la Guàrdia Civil com a protagonistes en la seva lluita per aturar el referèndum i la possible independència de Catalunya. Els mitjans espanyols han buscat i prioritzat imatges de la gent aplaudint els cossos de seguretat de l’Estat i fins i tot s’ha forçat l’escena de col·locació de clavells en casernes, per obtenir el mateix efecte. S’ha produït un efecte mirall.

Més enllà de l’enfocament ideològic per distorsionar la realitat, cal tenir en compte altres elements de la cobertura informativa dels atemptats.

La nova catalanofòbia televisiva distorsiona la realitat, fins i tot una de tan greu i sensible com la d’uns atemptats, per afavorir els interessos ideològics

El retorn de la prudència televisiva

En un atemptat, quan la normalitat es veu alterada d’una manera tan violenta i abrupta, la primera missió dels mitjans és la de reconstruir els fets i informar sobre la marxa d’allò que està succeint. És la part més complexa del procés comunicatiu, perquè la manca d’informació contrastada i oficial es barreja amb les presses. A diferència d’altres catàstrofes, en què la voracitat informativa de les xarxes socials porta al desastre periodístic assegurat, TV3 va demostrar la convicció d’informar de manera prudent i basant-se sobretot en fonts oficials. En aquest sentit, va marcar les diferències respecte a la resta de les cadenes. Va exhibir també una indiscutible contenció emocional tot i la proximitat amb els fets. Això no assegura en un 100% l’encert de totes les informacions, però sí que transmet seguretat a l’espectador i sensació de rigor dels equips informatius. Si bé anys enrere, en altres catàstrofes (com, per exemple, la de l’accident de tren a Santiago de Compostel·la el 2013) l’audiència mostrava indignació davant la lentitud de la televisió en general respecte a la pluja de dades de les xarxes socials, els espectadors han començat a entendre que la prudència informativa és també una virtut que els beneficia.

L’error, poc explicít

Malgrat tot, encara costa massa corregir. Segurament és inevitable confondre dades o informar de fets de manera errònia però, davant de l’error, hi ha una tendència excessiva a simplement dissoldre aquella informació i no repetir-la més. Costa encara que els conductors de la cobertura en directe comuniquin de manera clara i determinada a l’audiència que allò del qual han informat és incorrecte o fals. És important, de cara a futurs esdeveniments imprevistos, saber reaccionar davant l’error, perquè evita la confusió. En les hores immediatament posteriors a l’atemptat a la Rambla, a TV3 hi va haver confusió respecte a un possible terrorista atrinxerat en un restaurant (que canviava de nom cada dos per tres). Finalment, ni terrorista atrinxerat ni res de res. El desmentiment d’aquesta situació va ser molt tènue i difús comparat amb la insistència i els detalls amb què se n’havia informat.

El tractament de les víctimes, dels familiars i de l’entorn dels terroristes

La tragèdia de l’avió de German Wings estavellat als Alps es va caracteritzar per una manca absoluta de respecte pels familiars de les víctimes, que van ser sotmesos, des de primera hora, a l’assetjament mediàtic. La polèmica periodística d’aleshores ha tingut conseqüències. Les denúncies que es van fer del paper dels mitjans no van ser en va. En aquesta ocasió, la intimitat dels familiars de les víctimes s’ha preservat d’una manera força més correcta. No es pot generalitzar, perquè Telecinco i Antena 3 sí que van buscar familiars per ser entrevistats i recrear-se en el seu dolor.

Els que no van tenir tanta sort van ser els veïns de Ripoll. Les teles privades espanyoles van presumir, fins i tot, de saltar cordons policials per entrar als seus pisos. La capital del Ripollès es va convertir, durant uns quants dies, en una mena de parc temàtic on tothom era susceptible de ser entrevistat i on, en massa ocasions, es va estigmatitzar la comunitat musulmana. Es va donar un altre fet molt habitual en aquest tipus de contextos informatius: l’autoritat i la intimidació d’una càmera de televisió en un context on hi ha gent que no està avesada a l’exposició mediàtica situa els testimonis en inferioritat de condicions. Sovint se senten obligats a contestar només pel fet de trobar-se un micròfon al davant.

Pla general vs. pla detall

La polèmica sobre quines imatges s’havien de mostrar va ser de les primeres a aparèixer. El pla general, molt obert, que permetia donar una situació de context però que no facilitava la identificació de víctimes va ser una de les solucions triades, sobretot, per les televisions públiques. Tot i que a Telecinco o a Cuatro les imatges eren molt més explícites, sembla que s’ha consolidat la idea que l’espectador no vol veure detalls escabrosos ni patiment de víctimes. A les cadenes privades els bucles d’imatges reforçaven el concepte d’espectacle informatiu. Muntatges que fusionaven diferents vídeos gravats de manera caòtica amb telèfon mòbil i que potenciaven el so ambient de crits i sirenes compensaven l’absència de víctimes per garantir escenes de pànic i de crispació. El sensacionalisme, practicat obertament per Antonio García Ferreras a La Sexta, estava més vinculat al tipus de llenguatge, al vocabulari i al relat efectista que no pas a les imatges.

El caos del zàping

Canviar de canal durant la retransmissió en directe d’un atemptat per anar seguint la informació aboca l’espectador a la confusió més absoluta. Entre cadena i cadena hi ha informacions totalment contradictòries i una evolució dels esdeveniments relatada de manera molt diversa.

El desconeixement de l’islam

El tractament mediàtic dels atemptats ha delatat també l’enorme desconeixement que hi ha de l’islam i de la convivència amb els habitants musulmans al nostre país. L’edat dels terroristes i la seva plena integració social va agafar per sorpresa tertulians que anaven d’experts i que es van posar en evidència. En aquest sentit, la cobertura informativa va descobrir i donar rellevància a portaveus de diferents fundacions i experts en islam que van permetre fer un retrat molt més honest de la realitat del país. TV3 va fer una tasca indiscutible en l’elecció d’aquests experts que després eren requerits en altres cadenes. Malauradament, van haver de ser uns atemptats els fets que van permetre que arribés a la televisió un retrat molt revelador i ple de matisos dels processos d’adaptació, de les dificultats i dels èxits de la convivència dels joves musulmans a Catalunya.

La recerca de càmeres de seguretat

Els dies després del atemptats, els mitjans semblaven fer una competició per aconseguir les imatges de les càmeres de seguretat de locals de la Rambla, de restaurants del passeig de Cambrils o de les benzineres per on van passar els terroristes. La difusió d’aquests vídeos, amb la marca d’aigua del mitjà que els havia aconseguit en exclusiva, era interpretada com una victòria periodística.

El relat televisiu de les catàstrofes es basa, cada vegada més, en imatges de mala qualitat de les càmeres de seguretat, una font d’informació molt preuada en les tragèdies. Veure els terroristes comprar una truita de patates o llaunes de beguda fascina l’espectador, en descobrir que dins la quotidianitat més vulgar s’hi amaga la maldat absoluta.

Informació vs. tertúlia especulativa

En cas d’emergència, els mitjans de comunicació encara es troben davant la dicotomia de fer programes purament informatius o organitzar espais que combinin la informació amb la tertúlia. Aquesta segona opció, posada més en pràctica per les cadenes privades, condueix de manera precipitada a la desinformació i a l’especulació sobre la realitat, perquè la manca de dades aboca els col·laboradors a desenvolupar teories hipotètiques provisionals. Si bé aquest format permet al presentador o presentadora descansar de la tensió informativa constant i dosificar les dades, cal no oblidar que la tertúlia és un gènere interpretatiu. La lliure interpretació dels fets en un moment en què es reclama informació estricta porta al disbarat periodístic.

L’oxigen de Twitter

Se’n comença a fer un gra massa, de l’ús de les xarxes socials per part dels periodistes. Recitar els tuits de polítics i de famosos s’ha acabat convertint en un recurs molt buit que serveix, sobretot, per agafar oxigen des del punt de vista informatiu. D’altra banda, aquest fet provoca un efecte rebot: els mateixos polítics converteixen els tuits en elements de propaganda per tenir uns quants segons de protagonisme enmig de la tragèdia.

De cada catàstrofe se n’extreuen lliçons informatives, però els encerts no perduren tampoc per sempre. El que una vegada es fa ben fet, no hi ha garantia que es torni a fer així en pròximes ocasions. El que és imprescindible és la reflexió professional interna després de cada tragèdia. No sempre es fa. A vegades, perquè hi ha professionals que no ho consideren necessari: no tenen en compte l’autocrítica com a mètode per millorar. En altres casos, el problema és que, massa sovint, l’actualitat deixa poques pauses per a la reflexió periodística. La bogeria diària ens empeny a actuar sobre la marxa, cada vegada més.

__________________________________

Aquesta anàlisi forma part de l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics 2016-2017. Ajuda’ns a fer més articles com aquest! Compra l’Anuari per internet o a la llibreria més propera.