M’agrada escriure perquè m’ajuda a endreçar les idees. No sé per què existeix la construcció “ser un cul inquiet” i no en tenim una de semblant per al cervell. Si existís, així definiria la meva activitat neuronal: una mica atzarosa, amb pensaments dispersos i tendència al bucle. En canvi, amb el bolígraf i la llibreta soc capaç de dibuixar (literalment) un mapa de l’estructura de l’article que vull fer. Perquè penso millor amb lletres que amb el so de la meva veu interior.

El mapa mental que de vegades no sé construir em surt molt millor des dels dits. I de l’esquema de la llibreta a l’ordinador tot és més fàcil: les paraules flueixen posant-se cadascuna en l’ordre que toca, com per art de màgia. L’article, el substantiu, l’adjectiu, el verb, el complement i poca cosa més, que ja sabem que com més senzilles les construccions, millor. És des d’allà que a poc a poc aconsegueixo ubicar els pensaments i tot allò que volia expressar però que se m’anava escapant de la ment com si fos aigua entre els dits.

M’agrada escriure també perquè em permet parlar de tot allò que considero important o necessari: petites coses de les que ningú no parla, o coses de les que parla tothom però t’agrada pensar que hi has afegit un argument nou, o per donar veu al qui no pot alçar-la… O fins i tot per explicar grans coses que descobreixes a l’atzar: la noticia que t’explica algú gairebé sense adonar-se’n, com qui et diu “Bon dia!” o l’entrevista al director de tal organització que penses “la faig per compromís per quedar bé amb els de premsa” i al final acaba sent el més interessant de tot el reportatge. Escric per aquesta sorpresa.

També m’agrada escriure per no callar. Per donar veu a les dones. Perquè cada cop se’ns llegeixi més. I sobretot en opinió, on –com es reflecteix en el baròmetre #Onsónlesdones, que just avui fa un any que va presentar els resultats dels primers sis mesos de recomptes– encara som una immensa minoria les dones que escrivim articles d’opinió. Va ser pel primer d’aquests baròmetres que em vaig atrevir a oferir-me a mitjans pensant “i a qui li deu interessar la meva opinió?”. I a algú li va interessar: primer al diari Ara, després al Mèdia.cat i finalment al Nació Digital.

I una mica per la vanitat, és clar. Que som periodistes i reconeguem que som una miqueta així. I que a tothom li agrada que comparteixin els seus articles i en facin bones crítiques. O dolentes, que també té la seva picardia llegir els comentaris de trols als diaris digitals.

M’agrada escriure perquè la lletra sempre hi serà. Perquè les hemeroteques digitals són grans caixes de tresors on hi haurà els escrits més bons i els no tan bons però ens ajudaran a reconèixer un temps i una època. I on els articles dels que ho fan més bé estaran al costat de les que intentem –i només intentem– d’arribar a fer-ho quasi tan bé.