El racisme, la xenofòbia i la discriminació de minories de tota mena neixen dels prejudicis i dels rumors i s’alimenten de la ignorància, dels polítics demagogs i del mal periodisme. La nostra societat no és impermeable a aquests mals socials; per això —encara— hi ha neonazis, franquistes nostàlgics, neofeixistes i derivats del supremacisme que defensen que uns col·lectius humans són millors que uns altres. Cal lluitar contra els discursos que es dediquen a escampar l’odi, però no es pot fer minant la llibertat d’expressió, un dret fonamental. Trobar el límit perquè el combat del discurs d’odi no es converteixi paradoxalment en una eina autoritària contra la llibertat no és fàcil, i s’ha de fer a partir d’un debat social, ampli i serè. Aquest article intenta contribuir-hi.

El paper del periodisme a l’hora d’alimentar o frenar els rumors i els prejudicis és clau; per això és una de les primeres trinxeres on s’ha de combatre el discurs d’odi. Per a vergonya de l’ofici, no és difícil continuar trobant, en ple segle XXI, notícies i articles que relacionen directament la delinqüència amb la immigració sense cap justificació; que parlen de l’origen d’un detingut fins i tot al títol d’una peça sense que tingui cap pes rellevant en el crim; que informen de la religió d’un delinqüent quan és musulmà i sense que això tingui res a veure amb el delicte, o que amaguen darrere d’un presumpte problema mental la violència d’un racista. Per què els gihadistes són islamistes radicals i sovint els neonazis que cometen matances se’ls defineix com a desequilibrats? Així, de passada, s’estigmatitza els qui pateixen una malaltia mental. El periodisme té encara molta feina per fer. L’autoregulació és una via, a través de codis deontològics, comitès i estatuts professionals, i guies de bones pràctiques. Però la pressió dels lectors i dels experts també és necessària, i hi ajuda.

Les lleis són les que marquen els límits d’allò que és acceptable en una societat. En aquest sentit, la reforma del Codi penal del juliol del 2015 va marcar un avenç important en la persecució dels delictes d’odi. Va ampliar el nombre de conductes penalitzades i la possibilitat que les víctimes siguin individus, no solament grups o associacions. Així doncs, l’article 510 castiga qui “fomenti, promogui o inciti directament o indirectament a l’odi, l’hostilitat, la discriminació o la violència” contra un grup o un membre d’un grup per raons racistes, homòfobes, religioses, ideològiques, etc. I també els que produeixin, difonguin, distribueixin escrits o qualsevol tipus de material idoni per fomentar odi, promoure’l o incitar-lo. Fins fa dos anys castigava els que “provoquin la discriminació, l’odi o la violència”. El canvi no és menor perquè abans, arran d’una sentència del Tribunal Suprem, es feia una interpretació molt restrictiva del verb “provocar” que exigia que el discurs denunciat hagués dut a alguna acció violenta concreta. De fet, precisament per aquest motiu, abans del juliol del 2015 gairebé no hi havia eines per sancionar centres de propaganda neonazi com la desapareguda Llibreria Europa. A més, la reforma de l’article 510 penalitza qui públicament negui, trivialitzi o enalteixi delictes de genocidi o de lesa humanitat, crims de guerra o els seus autors, quan d’aquesta manera es promogui o s’afavoreixi un clima de violència, d’hostilitat, d’odi o de discriminació. La negació de l’Holocaust sense la creació d’aquest “clima”, sense certa incitació o humiliació de les seves víctimes, continua sense ser delicte. Això és així des de la famosa sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2007, en què es considera que la “mera” negació, per molt rebutjable que sigui, està protegida per la llibertat d’expressió. Això no vol dir que tota opinió sigui legalment acceptable, però la premissa bàsica, per dura que sigui, és que els ciutadans haurien de poder dir legalment el que vulguin —per cínic, fals, cruel o inconstitucional que sigui— mentre no es lesionin de manera efectiva drets d’altres persones.

La premissa bàsica, per dura que sigui, és que els ciutadans haurien de poder dir legalment el que vulguin mentre no es lesionin drets d’altres persones

Els límits legals al discurs d’odi són necessaris, però dur un cas als tribunals hauria de ser l’última opció. D’entrada, cal plantejar-se molt bé què es denuncia i amb quin objectiu, perquè davant de determinades accions propagandistes —com els autobusos d’Hazte Oír— una denúncia pot aconseguir que tinguin encara més publicitat. La societat ha de poder ser prou madura per fer caure al buit les proclames dels qui fomenten, per exemple, el racisme o discriminacions com la catalanofòbia, per fer-los prou palès el rebuig al seu discurs perquè es vegin obligats a callar. Sobretot si els qui promouen l’odi són polítics o mitjans de comunicació. L’advocada Laia Serra alertava, en un article publicat al novembre al diari Ara, del perill de l’efecte bumerang de la legislació antiodi quan s’aplica per defensar un col·lectiu que no té dificultats per exercir els seus drets en igualtat de condicions, com la policia. Fer-ho, avisava, “suposa desnaturalitzar el dret penal antidiscriminatori”.

Els últims anys s’han disparat les condemnes per enaltiment del terrorisme i per humiliació de les víctimes del terrorisme. Només cal recordar exemples com l’operació Aranya o la pena d’un any de presó que l’Audiència Nacional espanyola va dictar contra Cassandra Vera perquè havia piulat acudits sobre la mort de la mà dreta del dictador Francisco Franco, Luis Carrero Blanco. Perseguir aquests comentaris és un abús de la legislació que vulnera la llibertat d’expressió. Sobretot si es té en compte que no es persegueix de la mateixa manera els qui enalteixen el règim del terror franquista. En la justícia espanyola hi ha víctimes de primera i de segona, n’hi ha que es poden humiliar en públic i d’altres amb qui fer-ho pot arribar a implicar presó. Això passa perquè, tal com vam comprovar amb cruesa arran del referèndum de l’1 d’octubre, encara no s’ha trencat mai del tot amb el franquisme.

Fins que no es persegueixin els crims del franquisme serà impossible que la legislació espanyola sigui eficaç de veritat per combatre l’odi. Si bé s’ha de limitar la prohibició massa genèrica, és incomprensible que encara no es persegueixi amb contundència els que esgrimeixen públicament esvàstiques, escuts i emblemes franquistes i feixistes, i fan apologia pública d’aquests règims de terror que han causat milions de morts a Europa. Una possible futura legislació penal catalana ha de tenir en compte aquests aspectes, que en l’espanyola semblen tan lluny de resoldre’s o bé no s’apliquen.

__________________________________

Ajuda’ns a fer més articles com aquest!

Compra l’Anuari Mèdia.cat per internet o a la llibreria més propera.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019