Ja fa mesos que percep –no sóc l’únic, però encara molta gent es resisteix a creure-ho- una deriva totalitària de l’Estat espanyol. No diré allò d’«Espanya és com Turquia» perquè allí les coses estan realment fotudes, però potser sí que és com la Turquia de fa una dècada i qui si sap, si aquesta involució continua a aquest ritme, en uns anys veurem la depuració massiva dels treballadors de l’educació, el tancament sistemàtic de mitjans de comunicació, el creixement exponencial dels presos polítics o, fins i tot, la reaparició de grups paramilitars als carrers, a l’estil dels Guerrilleros de Cristo Rey o el Batallón Vasco-Español.

Estic sincerament preocupat per aquesta pèrdua accelerada de llibertats i ahir mateix Amnistia Internacional confirmava els meus temors. Però encara hi ha molta gent que s’aferra a l’esperança que açò no pot anar a pitjor i que casos com l’empresonament de Valtonyc, la censura a Arco, l’exili d’Anna Gabriel o el segrest de Fariña –per posar només els d’aquesta setmana- són casos excepcionals que no posen en qüestió la situació de democràcia en què vivim. Llavors a mi em ve al cap una escena de La casa de los espíritus d’Isabel Allende on explica que molta gent va seguir el requeriment de presentar-se a comissaria després del cop de Pinochet perquè no havien fet res i al seu país «mai passava res greu».

Al meu país tampoc passaven algunes de les coses que ara estan passant. No puc llegir el futur i tampoc vull ser alarmista. No sé fins on arribarà aquesta involució, però del que estic segur és que només s’aturarà si l’aturem. Si es genera un potent moviment ciutadà i democràtic que faça enormement costosos els abusos.

I un dels problemes que tenim –i ara parle específicament com a periodista- és el total alineament de la majoria de grans mitjans de comunicació amb el govern espanyol i les seues polítiques lliberticides. Tertúlies que es burlen de presos i exiliats polítics, editorials que justifiquen la repressió, notícies que blanquegen la censura o l’empresonament per delictes d’opinió… Necessitem més mitjans de comunicació i més potents que puguen generar el relat de la defensa de les garanties democràtiques més bàsiques. Que impedisquen que es normalitze una situació que és totalment anòmala.

És per motius com aquest que ja fa uns mesos em vaig enrolar en un projecte kamikaze i incert com el del diari Jornada, un mitjà generalista a l’abast de tothom editat per una cooperativa de treballadors i lectors, d’esquerres, feminista i d’àmbit dels Països Catalans. Un d’aquests projectes que “freguen l’impossible” però que donen sentit a la meua vocació de periodista.

Han estat mesos de treball de formigueta, a l’ombra i sovint desagraït. Mesos en què hem pogut comprovar fins a quin punt era titànica i complexa la nostra aposta i en què ens hem trobat amb tot tipus de dificultats, però també de complicitats i cops de mà desinteressats.

Demà posem una nova i important pedra d’aquest llarg camí. A València, Palma i Barcelona se celebrarà simultàniament l’assemblea constitutiva de la cooperativa i es marcarà una data i un format per a l’eixida del diari. Pel camí encara queda molta feina, però de la mateixa forma que hi ha qui canta cançons de Valtonyc o qui ix de nit a penjar llaços grocs, aquesta és la meua aportació en defensa de les llibertats democràtics i els drets socials.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019