Alguns exempleats de Google, Facebook i Twitter alcen la veu per conscienciar la ciutadania de l’addicció que creen els mitjans socials

Ningú resisteix un dia sencer sense el seu telèfon mòbil. Diferents estudis assenyalen que consultem el nostre dispositiu almenys 150 vegades al dia. En el cas de comportaments additius, aquesta xifra pot ascendir al miler de consultes diàries. Com és possible que siguem tan dependents d’un aparell que vint anys enrere ningú tenia? Com creen addicció les noves tecnologies?

L’any 2011, l’escriptor i divulgador estatunidenc Nicholas Carr, alertat per la pèrdua de capacitat per fer lectures llargues i profundes es va preguntar si Internet ens feia estúpids, i fruit de la seva reflexió va escriure el llibre Superficiales. ¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes? (Taurus, 2011). En aquest assaig Carr sosté que abans que aparegués la xarxa era capaç de concentrar-se en una activitat. En canvi, ara, la seva capacitat d’atenció és molt limitada. Diu: “En el passat vaig ser un bus en un mar de paraules. Ara llisco per la superfície com un tipus sobre una moto aquàtica”.

Recentment, treballadors de companyies tecnològiques, com Google, Facebook i Twitter, que van contribuir a fer de la nostra atenció un negoci, es penedeixen de les seves accions. Així, per exemple, el dissenyador que va inventar el mecanisme d’actualització constant que duen incorporades la majoria de xarxes socials, Loren Brichter, pare de dos fills, es lamentava en un reportatge publicat al britànic The Guardian de cada minut que no presta atenció als seus fills perquè el telèfon intel·ligent l’ha absorbit.

Entre les funcionalitats més reprovades hi ha:

–               Les notificacions

–               Els vídeos que es reprodueixen de manera automàtica

–               Els botons d’interacció (“m’agrada”, compartir, número de seguidors i seguits,…)

–               El mecanisme d’actualització constant

Tots aquests mecanismes no fan altra cosa que compensar el comportament humà, i és per això que són tan additius. De fet, els experts assenyalen que aquestes tecnologies reconforten els mateixos patrons neurològics que els d’una persona addicta a les drogues, el joc o el sexe.  La dopamina es dispara de la mateixa manera quan es canta “bingo” que quan es reben “m’agrades” o es consulta la darrera actualització de la xarxa social predilecta.

Alguns dels enginyers penedits de Silicon Valley expliquen que fan servir algunes aplicacions, com Pocket Points, per resistir els cants de sirena del seus telèfons mòbils (per què en diem telèfons intel·ligents?). O, directament, desconnecten els aparells quan pleguen de la feina. Volen sentir que tenen el control.

Però, el tenim el control? Si els experts han de prendre aquestes mesures extremes per combatre l’angoixa de consultar el telèfon, quin grau de llibertat tenim la resta de mortals que en fem un ús més compulsiu? Si més no, menys racionalitzat?

Alguns exempleats de Silicon Valley han fundat el Centre per a la Tecnologia Humana per tal de conscienciar la societat de què les empreses tecnològiques fan de la nostra atenció un negoci, i ofereixen alguns consells perquè fem un ús més racional dels nostres telèfons. Entre les recomanacions més elementals:
–               Desactivar totes les notificacions del nostre aparell, excepte les que ens envien persones.
–               Configurar el telèfon perquè aparegui en una escala de grisos, doncs està comprovat que els colors cridaners, com és el cas del vermell que ens alerta de les notificacions, condueixen el nostre cervell a un consum més compulsiu.
–               Limitar les aplicacions que tenim a la pantalla d’inici. Recomanen deixar les aplicacions que ens són útils en el nostre dia a dia, com ara mapes, calendari i agenda, i retirar-ne altres que poden ser una font de distracció. Així, quan les vulguem consultar, estem obligats a buscar-les dins l’aparell.
–               Deixar el telèfon mòbil fora de l’habitació abans d’anar a dormir, així evitem també que sigui el primer que consultem només despertar-nos.

No es tracta de no fer ús de les noves tecnologies, sinó de prendre consciència de l’ús que en fem i actuar perquè siguin les nostres aliades enlloc de generadores d’ansietat que exploten les nostres vulnerabilitats, perquè com afirma l’enginyer que va inventar el botó “m’agrada” de Facebook, Justin Rosenstein: “És molt comú que els humans desenvolupem coses amb les millors intencions que tenen conseqüències negatives i no desitjades”.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018