Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Com que sóc jubilat, dedico part del meu temps lliure a assistir a cursos,  conferències i d’altres esdeveniments. Ara estic fent un curs sobre “Els inicis de la pedagogia llibertària a Catalunya”, que organitza la sectorial de l’ensenyament de la CGT i que m’ha servit per refrescar coses que ja sabia i, sobretot, per conèixer-ne de noves sobre un tema que sempre m’ha interessat.

En una de les xerrades, surt el concepte d’escola nova, associat al Comitè (després Consell) de l’Escola Nova Unificada de Catalunya (CENU), que coincideix amb una lectura meva de la biografia apassionant del mestre racionalista anarquista que en va ser president, Joan Puig Elías, escrita per la italiana Valeria Giacomoni (editorial Descontrol).

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Escola nova? On n’he llegit també aquest concepte?

Resulta que de fa un temps, més aviat curt, circula per Catalunya una altra vegada la idea de l’escola nova, associada a una iniciativa –que es presenta com altament innovadora– sota el lema d’Escola Nova 21. Sense cap vergonya –o potser per ignorància– resulta que els seus impulsors –escoles privades i públiques, i entitats i fundacions com Centre UNESCO de Catalunya, Fundació Jaume Bofill, Universitat Oberta de Catalunya i EduCaixa– han triat com a nom el mateix que va enaltir el CENU.

És a dir, d’aquella institució extraordinària que, recollint l’herència de la multitud d’experiències pedagògiques innovadores viscudes al nostre país des de finals del segle XIX i començaments del XX –i en especial les racionalistes–, es va implantar de dret a Catalunya arran de la revolució social que va seguir al cop d’estat dels militarots del juliol del 1936.

Resulta que, potser fruit d’una certa badoqueria o simplement ignoràcia, alguns mitjans i periodistes han elogiat i donat ressò al muntatge de l’Escola Nova 21 com si fos una cosa sortida del no res, innovadora on n’hi hagi, obviant uns antecedents que, com deia, tenen més d’un segle d’història, i que Valeria Giacomi resumeix en un dels capítols del seu llibre. Per no parlar de la també fecunda aportació dels moviments de renovació pedagògica i les escoles cooperatives fundades per pares i mestres sota el franquisme, ara fa ben bé cinquanta anys.

En paral·lel, un altre fet em porta a reflexionar sobre la importància que els periodistes hem de donar als antecedents dels fets per no induir a l’error –o simplement al riure– a molts dels nostres lectors i oïdors. Quan la intransigència del govern i els jutges imperials espanyols va començar a fer detenir i empresonar líders i polítics independentistes, de vegades llegíem o sentíem dir als mitjans que eren els primers presos polítics des de la transició democràtica. A banda el mal gust de repetir el concepte de “transició democràtica” aplicat a allò que va ser simplement una transacció perquè els crims de la dictadura quedessin impunes i pogués regnar el rei-emperador triat pel generalot, resulta que els presos actuals no són, ni de bon tros, els primers presos polítics des de la transacció. O ens oblidem, per exemple, de la macro batuda del 1992, propiciada pel jutge prevaricador Baltasar Garzón, i d’altres com Núria Cadenes o Carles Castellanos?

Però és que, a més a més, hi ha els presos polítics d’altres nacions sotmeses a l’imperi espanyol. Sobretot els bascos. Com els del macrojudici del 18/98 –entre d’altres els periodistes i directius del diari Egin i l’editora Orain–, propiciat també, ves per on, pel mateix jutge prevaricador– o els dirigents independentistes d’esquerra acusats de voler reconstruir Batasuna, entre ells Arnaldo Otegi i Rafa Díez.

Dos exemples, entre molts d’altres, per fer-nos reconsiderar la importància dels antecedents –i de posar-los en evidència– quan informem sobre els fets d’actualitat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019