El programa “30 minuts” de TV3 ens va oferir ahir diumenge un reportatge estrenat tot just el passat 18 de gener a l’estat francès i que, segons la productora -Premières Lignes- van veure 2,7 milions de teleespectadors i 320.000 persones en redifusió. Al reportatge “Pantalles addictives” [“Accros aux écrans”, en la versió original] els periodistes Paul Moreira i Adèle Flaux posen de relleu l’impacte que s’intueix que està produint l’exposició de nens menors de 3 anys a pantalles digitals.

Parteix de les observacions fetes per la metge Anne-Lise Ducanda en la seua tasca professional en un servei maternal i infantil públic d’Essonne, al sud de París. Ella ho té clar: “Hi ha un problema amb les pantalles”. De fet, detecta que nens que podrien ser diagnosticats amb algun trastorn redueixen el problema deixant l’exposició a les pantalles digitals. Perquè “si no se’ls digués ‘prou’, no pararien”.

Ducanda és part del Collectif Surexposition Ecrans (COSE), promogut per una desena de professionals alertats en el seu dia a dia: pediatres, psiquiatres infantils, psicòlegs infantils, logopedes i un professor de llengua. Ho tenen clar: “La sobreexposició dels infants a les pantalles és un dels principals problemes de salut pública”.

Al llarg del reportatge hi parlen diversos experts, com ara el psicòleg estatunidenc Nicholas Kardaras que, després d’anys treballant en addiccions, parla d’”heroïna digital”. Ell i Gary W. Small, professor universitari de la UCLA de Califòrnia, expliquen com les pantalles encongeixen la part frontal del cervell, la dedicada al pensament; la qual cosa aporta més impulsivitat, agressivitat i afavoreix les addiccions. Small fa referència a una experiència amb joves que, havent anat d’excursió i quedant-se sense cap pantalla, amb només 5 dies van augmentar la seua intel·ligència emocional.

I per què enganxen tant, les pantalles? Per la dopamina, la “moneda del plaer i del desig”, com diu al reportatge el doctor en Neuroeconomia Thomas Dalton Combs. Ell hi explica com el fet que alguns cops hi hagi recompensa i d’altres no crea una incertesa que afavoreix l’estimulació. La psicòloga Patricia Greenfield atribueix als “m’agrada” l’activació del circuit de recompensa.

I on queda l’ètica? Al reportatge es poden veure unes imatges de Sea Parker, peça clau per a l’impuls de Napster, Facebook o Spotify, amb certs remordiments: “explotes una feblesa”. L’exdirectiu de Facebook Chamath Palihapitiya hi afirma: “Em sento terriblement culpable”. No hi surten responsables actuals de les principals plataformes d’Internet, que han refusat l’oferiment dels autors a ser entrevistats.

I com queda la praxi de periodistes i mitjans de comunicació? Sí, és fàcil parlar de Facebook, Instagram, Snapchat… però el clickbaiting, el pesca-clics de cada dia, no és part de tot plegat? Som part del problema de salut pública al qual es refereix el col·lectiu COSE? Al treball audiovisual de Moreira i Flaux es reclamen més estudis sobre l’addicció a les pantalles, caldria veure si només és una qüestió de la infància. Mentrestant, haurem d’anar posant-nos el vídeo de sensibilització de Max Stossel, també inclòs a “Pantalles addictives”. Per què aquestes plataformes són gratuïtes? “Perquè nosaltres no som els clients, som el producte”.

El “30 minuts” va demostrar ahir, un cop més, que nosaltres sí que som els seus clients, abordant una qüestió que neguiteja. Ja només amb l’anunci del reportatge vaig detectar qui es va aturar a qüestionar-se què fa amb els nens que té a càrrec. De fet, la qüestió la tractarem el 21 d’abril en una jornada que es farà a Lleida, sota el títol “Entorns familiars i dispositius digitals, organitzada per l’Observatori Lleida Pantalles i la delegació la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC).

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.