Aquest proppassat dissabte, “La Sexta Noche” va dedicar el seu debat setmanal a la commemoració del 8 de març, Dia internacional de la dona. El programa va servir per repassar les esfereïdores xifres d’assassinats masclistes, la bretxa salarial a la qual es veuen abocades les dones en el mercat laboral, així com les tasques invisibles i no reconegudes que han de suportar en l’àmbit domèstic.

Curiosament, l’espai va intercalar una entrevista al periodista Arcadi Espada, conegut per les seves columnes misògines, racistes i obertament classistes al diari El Mundo. Exhibint uns aires d’altivesa repugnants, Espada va qualificar de “putrefacte” el manifest dels col·lectius que promouen una vaga per aquest 8 de març, al torn que va negar la major sobre la discriminació de les dones en els mitjans de comunicació públics i privats. L’entrevista va tenir el seu clímax quan, després que li retraguessin els seus exabruptes, el fundador de Ciutadans va advertir que la seva sola presència havia disparat el share de La Sexta, conscient que, a força d’improperis, l’audiència creix arrossegada per les emocions.

“La Sexta Noche” també va donar peu als veterans Eduardo Inda i Francisco Marhuenda, directors d’OK Diario i La Razón respectivament, a qui la polèmica esperona a degradar qualsevol idea mínimament progressista. En un intercanvi de tuits, el mateix Iñaki López, director del programa, va confessar a un servidor que, tot i la legítima discrepància amb les opinions dels dos contertulians, “La Sexta Noche” vol garantir la llibertat d’expressió en el sentit més estricte de la paraula, motiu pel qual cal incorporar aquestes veus en el plató.

És irrellevant que Inda hagi estat condemnat per delictes contra l’honor i que Marhuenda hagi hagut de retractar-se per les mentides que, sistemàticament, publica en el seu rotatiu. López es parapeta en el principi de la pluralitat perquè puguin continuar ofenent el públic amb soflames pròpies de temps pretèrits que, en altres països de l’entorn, no passarien el mínim filtre de control democràtic. Tots dos s’arrengleren en el corrent més reaccionari i metafalangista que prolifera a l’Estat.

D’aquesta manera, la tríada de tenors continua transitant per cadenes a les quals caldria exigir una mínima ètica deontològica. Però no és el cas: el share de què parlava Espada és un aliment massa llaminer. Saben que la controvèrsia ven, i si aquesta controvèrsia remou les vísceres, encara ven més.

En aquest sentit, el debat no hauria superar la llibertat d’expressió i centrar-se en el fet que, en nom de la llibertat, no poden difondre’s idees que atempten contra els drets humans més elementals. Una línia vermella que molts mitjans sobrepassen amb una indolència alarmant. Jo ho deia l’inefable Salvador Sostres, un altre misogin, racista i classista de la vella escola: “Em llegeixen els que estan d’acord amb mi i també els qui em detesten”.

Malauradament, la dictadura de l’espectacle i la lluita per l’audiència han fet que la dieta informativa estigui minada d’aquests xenòfobs, sexistes i aduladors del feixisme. Allò que en altres latituds estaria penat, a la nostres pantalles apareix normalitzat fins a nivells ignominiosos, quan tots els estudis mostren que la quota d’audiència no està renyida amb la qualitat ni amb formats respectuosos amb els límits que marca l’ètica periodística. Només persistint en aquest principi evitarem que la indecència es coli en el menú i, irremeiablement, esdevingui prime time.