Remuntem-nos al 6 de desembre de 1990. Aquell dia Montserrat Roig publicava ‘Som una ganga’. A l’article, ja aleshores, enumerava amb cert to sorneguer el que s’esperava de nosaltres, les dones, i com se’ns responia: “Som independents, ai Senyor, bellíssimes, encara que el veí segueixi boig per la Jessica Lange, d’allò més intel·ligents, per bé que no ens conviden a cap debat important, a no ser que s’hagi de parlar de foteses, som encantadores, mentre no opinem massa sovint, som fortes, no hi ha més cera que la que crema, ben decidides, quin remei ens toca, urbanes, per bé que vivim, també, al camp, a l’extraradi, en un poble petit on fa un fred que pela, sensuals (…), i, sobretot, sobretot, som molt i molt femenines.” L’article escrit fa més de 15 anys segueix tan vigent que no només espanta sinó que indigna i esdevé espurna. Serem vint, en serem quaranta.

De referent, les dones argentines. De revulsiu, un grup de Telegram amb periodistes de l’estat espanyol que a dia d’avui ja té més de 2.400 membres i ha impulsat un manifest amb gairebé 7.000 suports. I el toc de gràcia: l’homòleg a aquest grup a nivell català amb més de 400 companyes disposades a dedicar el temps lliure que no tenim -que gairebé mai tenim!- per visualitzar aquesta lluita compartida que no és altra que la de la igualtat. Canalitzar les ànsies de fer que el 8 de març sigui un èxit passa per convocar una reunió diumenge a les 7 del vespre en un local humil de cortines violeta que esdevé el millor teló de fons pel preludi del que suposarà dijous. Per ser-hi, hi ha qui avança la tornada del cap de setmana, hi ha qui endarrereix la celebració de l’aniversari del fill… i el resultat dels equilibris de totes fa que acabin faltant cadires a una reunió d’una hora i quaranta minuts que mereix somriures i aplaudiments quan acaba.

Horitzontalitat. Proactivitat. Compromís. Respecte. Humilitat. “Què us semblaria si féssim tal?”. “Si vosaltres ho voleu, puc llegir el manifest i ser cara visible però si a alguna altra li fa il·lusió cedeixo sense cap problema el meu lloc.” “Apunta’m a la comissió de material.” “A mi a la de comunicació, que així ho fem plegades.” “Podem fer el vídeo ara. He dut la càmera per gravar-lo!” “Ara quan arribi a casa [entre pitos i flautes, vora les 10 del vespre d’un diumenge plujós] passo l’acta a net i us l’envio perquè qui no ha pogut venir a la reunió també estigui al cas ben d’hora de tot el que hem acordat.” Sí, hi ha hagut rems per a tots els braços, que diria la Marçal, i sobretot moltes ganes de remar plegades cap a un mateix port deixant enrere competitivitat entre mitjans i hores de son tan i tan necessàries.

“Bruixes d’ahir bruixes del dia ens trobarem a plena mar.” Segurament els vents no ens seran propicis -no ens ho han estat mai- però la grandesa d’aquest 8M comença, sense cap mena de dubte, en la causa comuna que agermana les dones que hi ha, per exemple, darrere un grup de Telegram. Serem cinc-centes, serem mil i demà perdrem el compte a la tombada.