Sóc fan d’aquell instant en què algú et contagia la il·lusió que li brilla als ulls. El mires, et mira, l’emoció et pren, et sembla que la seva il·lusió és també la teva, i t’hi capbusses. Enmig de la carnisseria dels mitjans de comunicació convencionals he trobat aquest instant, i l’he trobat amb un periodista.

Sembla impossible que entre el clickbait i la precarietat laboral hi quedi lloc per un periodisme il·lusionador. Doncs sí. Als marges del periodisme capitalista contemporani i en voga amb la creixent voluntat de participació ciutadana, a Sant Cugat s’està consolidant un mitjà de comunicació que ens il·lusiona.

Potser em precipito, però penso que hem trobat una fórmula de gestió que per ara ens funciona: el periodista curós, amb una xarxa d’opinadors plural i l’escalfor d’una assemblea ciutadana implicada. Un trinomi que en la seva interlocució equilibrada dona una autonomia i acompanyament que ens funciona.

Un periodista romàntic, dels de llibreta i ideals, dels que es diverteixen entre textos oficials, que cuida les relacions personals, que valida el que publica, que humanitza el que escriu; discret en les formes, descarat amb els fons. Un periodista amb criteri per seleccionar: no serem arreu, ni podem ni volem. Jugar a l’alternativa té això, el buscar l’enfoc diferent o la persona poc reconeguda per parlar dels temes que mouen la ciutat, amb l’amplitud que ofereix sumar-li una xarxa d’opinadors plural, de perfils i pensaments ben diferents.

I una assemblea ciutadana polivalent, que aporta idees, fa trucades, munta un acte o fa una campanya; amb el valor afegit de la proximitat, sentir-se part del projecte, sentir-se part de la ciutat. Un tret que pot costar més als mitjans alternatius nacionals però que poden explotar els locals: colar-se entre els projectes de base social del municipi.

I a partir d’aquí, a mantenir-se ferms en l’embat i sumar complicitats per fer-lo econòmicament sostenible: subscripcions compromeses i publicitat propera a l’economia solidària.

Recordo aquella classe de la universitat on es deia ‘el periodisme és el quart poder’ i se’m dibuixa un somriure, un somriure d’innocència com el del matí de Reis o el de les bromes rufes del meu germà gran. El primer, el segon i el tercer poder de l’Estat són titelles del capitalisme, com no ha de ser-ho el quart poder? “No molesteu, els d’El Cugatenc estem buscant la fórmula”.