Un 14 de març de 2001 va morir a Reus Ramon Barnils i Folguera, nascut a Sabadell 61 anys abans. Periodista i traductor, va tenir un paper cabdal no només en estimular “la recuperació de la memòria col·lectiva del periodisme català sinó, també i sobretot, l’orgull, el caràcter i l’autoestima. El mètode i l’actitud”, tal i com recorda l’expresident del Grup Barnils David Bassa al pròleg de Vint-i-Ramon Barnils. En el dissetè aniversari de la seva mort, recordem alguns dels articles d’aquest periodista d’ull clínic i paraula mordaç, que no han perdut vigència.

“Ramon Barnils va néixer l’any 1940 i va passar la infantesa, la joventut i la primera edat adulta en una família menestral a Sant Cugat del Vallès. Era fill, doncs, de la derrota total de la Guerra Civil i d’una ferida sagnant, la postguerra grisa i fosca que tot just aleshores començava. Més de la meitat de la seva vida, 35 anys, sota la bota franquista”, recorda el seu fill Ton al llibre  esmentat, on la periodista Laia Altarriba en glossa la figura a partir d’entrevistes a amics i companys.

Precisament, Barnils va destacar per “la voluntat constant de recosir el fil trencat per la guerra i la dictadura, el fil que unia el periodisme dels anys vuitanta i noranta del segle passat amb el periodisme dels anys trenta republicans”, en paraules de Bassa al mateix volum.

A continuació fem una selecció d’alguns articles de Ramon Barnils, la majoria dels quals publicats a El Temps, on escrivia setmanalment, recuperats pel col·lectiu “Contrastant” i reproduïts en una secció específica del web de Mèdia.cat.

El franquisme dels antifranquistes (El Món, 24 de juny de 1983, recollit per RodaMots)

“‘Qui passa la vida lluitant contra el drac, acaba tornant-se drac’. Aquesta la va deixar dita Nietzsche. Com que és en alemany, la traduirem: «Qui es va passar els anys lluitant contra el franquisme, es va tornar franquista». I com que és una sentència intel·ligent, a fer punyetes els qui s’escandalitzin.”

Un Cesid, si us plau (El Temps, 26 de març de 2000)

“A veure si ens entenem: si el Cesid és el centre superior de la defensa espanyola; si la Constitució diu que l’exèrcit és la garantia de la unitat d’Espanya, i Jordi Pujol és el president de Catalunya, aleshores l’obligació constitucional del Cesid és d’espiar en Pujol. Només un punt fosc: on és, el nostre Cesid? Què en sabem dels fills de González, per si un cas, i dels d’en Serra, per un cas desesperat? El Cesid no ha complert el seu deure no espiant Pujol. Però, i nosaltres, que potser l’hem complert, espiant-los a ells?”

La democràcia els matarà (El Temps, 25-31 de juliol de 2000)

“Diu que abans de saber Història s’ha de saber Geografia: Espanya és feta de Castella, i Castella és un país interior, tancat, desèrtic i mal comunicat.”

Diaris en “20 minuts” (El Temps, 15-21 d’agost de 2000)

“Si la informació és fiable, amb poca n’hi ha prou; perquè si n’hi ha massa el que en realitat volen no és informar-te sinó precisament la contrària, que no vagis informat -l’excés de llum no hi fa veure, encega.“

Una etiqueta que vengui (El Temps, 30 maig de 2000)

“Sembla que comença a prescindir-se de la marca de ‘PPCC’ en actes polítics d’abast nacional. Excel·lent: essent generosos, deu ser el cinc per cent de la dotzena de milions de connacionals que se sent identificat per aquesta marca; un u o un dos per cent que hi és contrari. En canvi, més del noranta per cent no hi va ni contra ni a favor, senzillament no sap què indica, ni exactament ni aproximadament.”

Un tomb per la púrria (II) (El Temps, 17 de gener de 1994)

“Sí que ha estat a tot arreu, aquesta menudesa, amunt i avall i remenant la cua com gosset de senyora madura, que és com el descriuen els seus companys de generació. Un llepaconys, com si diguéssim.