La periodista Lucía Mbomío (Alcorcón, Madrid, 1981) va viatjar arreu del món com a reportera d’“Españoles por el mundo” i ara ho fa arreu de l’Estat amb el programa “Aquí la tierra” (TVE), però massa sovint li pregunten: “I tu, d’on ets?”. A banda d’haver dirigit diversos documentals i de col·laborar amb digitals com Afroféminas o Pikara, és una de les poques persones racialitzades que treballen davant de la càmera a la televisió generalista. De mare segoviana i pare equatoguineà, aprofita els altaveus que té per denunciar que els mitjans de comunicació de l’Estat són racistes, per posar de relleu situacions quotidianes que són discriminatòries i per qüestionar-se la pròpia identitat mentre l’imaginari espanyol, diu, exclou gent com ella de la història i de les pantalles. Va posar els punts sobre les is en la presentació de l’Observatori del Discurs Discriminatori als Mitjans.

De persones negres n’hi ha hagut des de temps immemorials a l’Estat espanyol, però dius que se n’ha silenciat la història. En què ha consistit, aquest silenciament?

De manera conscient s’ha silenciat una part de la història que va durar pràcticament 200 anys, el temps que Guinea Equatorial va ser territori espanyol, colònia i fins i tot província. Segueix silenciada fins el dia d’avui -de fet, em sembla atroç que molta gent s’hagi assabentat que Guinea va ser espanyola per la pel·lícula Palmeras en la nieve. De la mateixa manera, tampoc es parla d’Ifni o del Sàhara. S’ha silenciat també el pes enorme que va tenir Espanya en el tràfic de persones esclavitzades. Deixant de banda aquestes iniquitats històriques, només per la posició que ocupa la Península Ibèrica, a 14 quilòmetres de l’Àfrica, entre el Mediterrani i l’Atlàntic, és evident que aquí hi ha passat gent de tot arreu. I de persones negres n’hi ha hagut sempre, d’esclaus fins a professors d’universitat. La gent que es diu Moreno o Crespo de cognom són descendents de persones negres.

Pensar que aquest lloc ha estat blanc al llarg de la història no només és una mentida sinó que implica sepultar totes les persones que han patit. Diuen que acabar amb això és “qüestió de temps”, i a mi em fa molta ràbia: no és qüestió de temps, és qüestió de voler-ho. Però hi ha caps de mitjans de comunicació que no volen comptar amb persones racialitzades davant de la càmera perquè “no semblen espanyoles”. Ah sí? I com és, un espanyol? Sovint s’assumeix que una persona d’ulls blaus i rossa “sembla” més espanyola que jo. Per què?

Has patit racisme treballant com a periodista?

Els mitjans m’han condicionat primerament com a receptora, com a tothom, perquè són institucions de socialització. M’han influït les absències de gent com jo o el fet que mostrin només persones negres d’un tipus determinat. Però, a més, treballant dins dels mitjans et passen coses. Per exemple, que em truquessin per a un càsting d’un programa perquè n’havia marxat la noia negra que hi treballava i n’hi volien posar una altra: substituir una negra per una altra, vaja.

Al programa on són ara estic molt contenta, treballo en entorns rurals i mai ningú m’ha dit res. Potser és perquè sóc “la negra de la tele” i sortir-hi et situa en una posició d’un cert poder. Un cop que no estava treballant vaig anar a un poble molt petit on havia quedat amb una amiga i em vaig quedar sense bateria al mòbil. Vaig demanar a una casa si em deixaven carregar-lo i la dona que em va obrir no sabia si fiar-se de mi perquè no em coneixia. Li vaig dir “Posi La 1, que ara faran el programa on surto”. I em va respondre: “Ah, ets la de la tele! Em pensava que eres de les que vénen a cuidar vells”. T’associen amb un estereotip concret.

De vegades sents que et criden per anar a determinats llocs perquè donis una aura de modernitat. I em fa ràbia. Ser negra no és modern en si mateix. I posar una persona negra en espais de visibilitat no és una qüestió de modernitat, sinó de justícia i de representació de la realitat. N’hi ha prou amb anar a una escola pública i veure les cares que hi ha, amb diferents tons, indumentàries variades i que professen religions diferents o cap. Això està passant i no es veu als mitjans.

Estant de rodatge en un país estranger per a “Españoles por el mundo”, un entrevistat me’n va presentar un altre, també espanyol. Li estava fent preguntes a aquest segon i de cop em diu: “I tu, d’on ets?”. Li contesto que d’Espanya i em diu: “No et preocupis, si a mi m’encanten les morenes, per això visc aquí”. Aquestes coses també passen.

Consideres que les dones negres esteu especialment hipersexualitzades?

N’estem totes les persones negres, però les dones potser ho estem més o d’una manera diferent. Al llarg de la vida veus un canvi. Des que ets petita ja et diuen que no pots ser princesa: no t’ajustes al cànon, el teu cabell no cau, etcètera. A l’escola jo era normalment la protagonista de les obres de teatre perquè treia molt bones notes, però això es va acabar quan vam representar la Blancaneus. “No pots ser la Blancaneus, com a molt la Negra Carbó”, em va dir la professora. Sí que em van deixar fer de bruixa, però no quan és la madrastra, només quan és dolenta de veritat. Quan arribes a l’institut hi ha un altre canvi. Notes que agrades més, però a persones concretes: als que tenen l’habitació plena de pòsters de Michael Jordan i estan bojos pel rap, que et diuen “deesa d’Ebèn” i xorrades així.

Més tard, et passen altres coses. Per exemple, no fa gaire un home va intentar lligar amb mi en un discoteca de salsa (per cert, que sembla que per ser negra hagis de saber ballar balls llatins sí o sí, encara que hagis nascut a Alcorcón). Em va preguntar d’on era i li vaig dir que de Madrid, li va sorprendre i al cap d’una estona em va dir: “Treballes a l’hostaleria, no?”. Quan li vaig dir que no, que sóc periodista, va retrocedir. Va interpretar que no podia fer el seu paper de “senyor blanc a qui en teoria tu estàs esperant amb els braços oberts perquè ell té un passaport i una butxaca que poden alliberar-te de totes les teves penúries”. La hipersexualització comença a l’adolescència i se suma a les altres interseccionalitats que vivim.

Parlant d’hipersexualització, com veus el fenomen del “negre del Whatsapp”?

És una racistada. Amb això de l’humor és una moguda: si et queixes de seguida t’acusen de no tenir sentit de l’humor. Em sembla un debat interessant, el dels límits de l’humor, però al final, el tema és que és la comunitat afectada qui diu que no li fa gràcia. No es tracta només d’un senyor amb un fal·lus quilomètric, és que això té un origen: el d’un occidental catòlic vestit amb armadura que arriba a l’Àfrica i es troba gent amb bastant menys roba, bàsicament perquè allà hi fa més calor. A partir d’això, el que uns anomenen indumentària d’altres ho anomenen ser libidinós o libidinosa. I coses com aquesta serveixen per cometre un abús tal com la venda d’éssers humans: l’única forma de justificar-ho és dir que els negres són libidinosos, salvatges, i els europeus, no. Més endavant, a l’època de la Raó, es deia que els blancs eren els de la delicadesa i dels grans pensaments, mentre que els negres eren les bèsties de càrrega i hipersexuals que no podien reprimir-se. I això continua: explica Angela Davis que, després de la fi de l’esclavitud, quan moltes dones negres treballaven en cases de famílies blanques, els homes blancs justificaven la violació de les minyones dient que elles eren molt sexuals i els havien provocat. També es va acusar injustament homes negres de violacions pel mateix motiu, i molts van ser linxats. La gent creu que això del “negre del Whatsapp” és bo i no sap que en l’arrel de tot plegat hi ha la justificació de l’esclavitud.

Què es pot fer des dels mitjans de comunicació per canviar la manera com s’hi representen les persones negres?

L’any passat vaig entrevistar diversos periodistes i els vaig fer tres preguntes. La primera, com creien que es reflectien les persones negres als mitjans: tots coincidien que de manera racista (excepte als esports, tot i que hi apareixen epítets sovint animalitzats: “la bèstia”, “la pantera”…). La segona pregunta era de quina manera parlarien d’una persona negra si havien de donar una notícia. Aquí s’adonaven que cal un manual d’estil (la BBC en té un sobre aquest àmbit), perquè es tornaven bojos a l’hora de dir alguna cosa. La tercera pregunta era si havien parlat amb alguna persona negra que no fos jo últimament. La resposta era “no” en la major part dels casos, i quan era “sí”, se’n recordaven de qui era concretament la persona negra amb qui havien parlat.

Per això dic que, al final, l’important és sortir al carrer i relacionar-se amb tothom. I si tu no pots fer-ho, hauràs de contractar periodistes als teus mitjans de comunicació perquè puguin fer un tractament en condicions. Sovint sembla que les persones negres ni tan sols hi siguem. I si hi apareixem, som els eterns acabats d’arribar, encara que hi haguem sigut sempre. No es tracta de visibilitzar-nos, es tracta simplement de retornar-nos l’espai que ens pertoca.

El llenguatge és testimoni d’aquesta sèrie de prejudicis i d’aquesta invisibilització constant. N’és una bona prova que quan parlem d’una “dona” en genèric donem per fet que es tracta d’una dona blanca. Si busques aquesta paraula a Google imatges, has de fer scroll amb el mòbil cinc vegades abans que no t’aparegui una foto d’una dona negra. I això ho reflectim a les notícies. Per exemple, un titular diu que “Un policia ha matat un negre”. I el policia què era? Blanc. Però “policia”, “home” o “dona” ens evoquen blanquitud. Si es tracta d’un negre, hi hem de posar cognom.

Una altra qüestió és utilitzar les divisions territorials que reconeix la Unió Africana, com l’Àfrica central, occidental, austral, de l’est o el Magreb, en comptes de conceptes inventats com “Subsahària”, que no existeix, a banda que el prefix “sub” té connotacions negatives. Tampoc es representen als mitjans els entorns urbans del continent, els edificis alts i la gent corrent parlant pel mòbil a Dakar o a Addis Abeba. Només es mostren els entorns rurals, la mutilació genital femenina, les tradicions atàviques… És allò de “que la realitat no t’espatlli un bon titular”.

La periodista Lucía Mbomío, durant l'entrevista al Col·legi de Periodistes. Foto: Ignasi Renom.

La periodista Lucía Mbomío, durant l’entrevista al Col·legi de Periodistes. Foto: Ignasi Renom.

És important també que quan ens entrevisten no ho facin només sobre racisme, perquè som aquí i som d’aquí. Ho deia jo mateixa en un article a Pikara: jo també he patit les 17 edicions de Gran Hermano, jo també sé qui és Tejero. Que ens preguntin només sobre racisme és racista, perquè ens converteix en éssers que no tenen més opinió ni coneixements. En aquesta línia hi ha també el hashtag #PonUnaNegraEnTuMesa, que es refereix al fet que ens convidin a parlar de qualsevol cosa només per entapissar de negre o d’altres pells aquestes taules eminentment blanques i masculines que s’han donat al llarg de la història dels mitjans de comunicació.

Un altre exemple és el programa “Salvados” sobre l’Astral [el vaixell amb què Proactiva Open Arms salvava persones al Mediterrani]: un cop més, es perd l’oportunitat d’explicar les històries des de la perspectiva de les persones que vénen de l’Àfrica. És cert que en Jordi Évole en va entrevistar algunes, inclosa una dona, però en realitat la història va d’uns tios que han deixat les seves vides i la seva comoditat per posar-se en un vaixell i salvar negres. Que són herois, sí, però es tracta de canviar el punt de vista. De transformar el mite d’aquests “caps negres que floten al mar” i que vénen de “Subsahària”. Si tu no expliques que aquestes persones vénen d’un país on passa tal cosa, on hi ha tal conflicte, és impossible crear un vincle. En el cas de Síria, el cas de l’Aylan va suposar començar a posar-li nom i cara a la història, a que penséssim “podríem ser nosaltres, podrien ser els nostres nens”. És una de les claus del periodisme: la personalització.

Una altra cosa que he sentit en diverses redaccions és que parlar d’immigració o mostrar persones de diferents procedències fa baixar l’audiència. Un cop vaig fer un reportatge sobre un col·lectiu de persones gitanes que havia guanyat un premi perquè tenia una caseta molt bonica a la Fira d’Abril d’Andalusia, i va anar fatal d’audiència. En canvi, “Palabra de gitano”, un programa decimonònic ple d’estereotips, on es mostra el ritual del mocador i coses així, sí que funciona. Volem veure el gitano fent de gitano, volem veure el negre fent de negre.

Ara es parla molt de “microracisme”, però és perillosíssim: igual que en el cas dels “micromasclismes”, aquest prefix fa lleu una cosa que no ho és. El racisme no és conjuntural, sinó estructural. No serveix perquè tu omplis la teva pàgina i després a mi m’insultin per internet, m’acusin de victimista o fins i tot, com els passa a alguns companys, m’amenacin de mort. A vegades sents que t’estàs exposant per a res, perquè això suposa remoure experiències personals.

Has parlat sovint de com et qüestiones la teva pròpia identitat com a espanyola i equatoguinena. Et sents inclosa en aquest sentiment espanyolista que últimament s’exacerba?

Tinc un projecte anomenat “Nadie nos ha dado vela en este entierro”. Neix perquè d’un dia per l’altre començo a veure banderes i banderes d’Espanya al meu barri i això em fa sentir fred i fins i tot por. Jo he anat a veure la selecció espanyola al Bernabéu i m’he trobat a la porta nazis cridant “Hitler!”. A dins, m’han cridat “gol d’Espanya, no de l’Àfrica!”, agitant-me la bandera a la cara. Jo em considero espanyola per una qüestió de perseverança i d’obstinació, alhora que em considero equatoguineana i em reconec en les meves dues nacionalitats i cultures perquè em dóna la gana. La meva mare sempre m’ha dit: “Quan surtis al carrer et diran que no ets d’aquí, per tant més val que estiguis orgullosa també de la teva altra part”. Els mitjans, però, t’anomenen immigrant de segona, tercera o quarta generació amb tal de no anomenar-te espanyola.

La majoria de persones afro que conec som molt conscients que som producte de la casualitat. La meva mare és d’un poble de Segòvia de 300 habitants i el meu pare d’un poblat al centre de l’Àfrica on eren quatre, i de cop es van trobar a Madrid. Precisament per això ens costa molt adoptar identitats que per mi són tan abstractes com una pàtria i que tampoc m’inclou, les coses com siguin. Jo em sento d’Alcorcón. Sóc barrionalista, a nivell territorial és molt més tangible. També hi ha pàtries basades en coses que tenen poc a veure amb la geografia -que tenen sentit entre col·lectius oprimits, si ho fessin col·lectius opressors podrien resultar racistes. El raper Frank T em va dir: “La meva pàtria és la negritud”. I és veritat. Vaig estudiar a Portugal un temps i el primer cop que vaig anar a classe i vaig veure que un 30% dels meus companys eren negres em vaig sentir a casa. He gravat a un munt de països on si no obria la boca es pensaven que era local, i això no em passa a l’Estat espanyol.