L’altre dia em van explicar que els míssils, quan cauen, emeten una mena de so agut i ensordidor que es va fent més greu a mesura que s’acosta a l’objectiu. Seguidament, sents com s’estavella contra el terra. Si després que baixi la freqüència del so no sents aquest fort impacte, tens moltes probabilitats d’estar a punt de ser el blanc del míssil.

Morir en l’impacte deu ser breu. No crec que te n’adonis, pràcticament. El que ha de ser terrible és morir ofegat per la pols en què s’han convertit el que abans eren les parets de casa teva. Quan éreu petits vau provar alguna vegada Cola-Cao sol? Té una textura com la farina, i si te’n poses una cullerada sencera a la boca es forma una mena de pasta seca que et fa estossegar i témer per la teva vida durant uns segons. M’imagino que la sensació d’ofec en l’ensorrament d’un edifici deu ser similar, però sense el gust de xocolata que em deixava el Cola-Cao, i sense que et recuperis al cap d’uns segons de l’ensurt. Tenint, a més, el cos oprimit i aixafat per runes, pedres, mobles i potser cadàvers.

Espero que la gent que lamenta profundament la mort del petit Gabriel, que jo també lamento, s’afligeixi de la mateixa manera per la dels milers de nens que moren a Síria, Iemen o Somàlia. I que els qui s’intenten imaginar com va patir abans de morir, també recreïn com deu ser rebre l’impacte d’una bomba, delirar de fam o ofegar-se amb la pols o l’aigua del mar intentant arribar a Europa, com milers d’infants han experimentat. Criatures que també tenien un passat i somnis.

I aquestes morts no són fortuïtes. No són casos aïllats, com el del Gabriel. Passen cada dia, però mirem cap a una altra banda, perquè sempre és més fàcil que obrir els ulls i acceptar la nostra responsabilitat. Aquests crims són el resultat de l’actuació premeditada de les grans potències que miren pels seus interessos. Venen armes com si fossin joguines i quan els civils en pateixen les conseqüències i fugen buscant refugi, els tanquen la porta.

Hipocresia és que les autoritats espanyoles que lamenten la mort del Gabriel no sentin ni un bri de tristesa per la de milers de nens que són assassinats amb l’ajuda d’Espanya i els altres països occidentals que col·laboren en la venda d’armes i en l’explotació de recursos de països pobres.

Entenc i comparteixo la ràbia i la commoció que genera el cas del Gabriel. El que se’m fa incomprensible és que la mort d’un infant desperti més o menys indignació segons el país on passen els fets i qui en sigui l’assassí.

Un minut a minut dels funerals, fotos de quan eren vius, els familiars plorant, conèixer els seus somnis i què els agradava fer… Cal convertir les morts dels infants en un espectacle sensacionalista perquè la societat no les ignori?

Potser convindria que els mitjans de comunicació recordessin més sovint que la mort de civils, tant menors com adults, és la rutina de molts països. I nosaltres podem lluitar per evitar-ho. No valen excuses. No importa si passa lluny nostre, perquè la qüestió és que estem deixant que succeeixi. Prou de seguir la corrent a un sistema que es queda impassible davant l’assassinat de criatures i innocents. Si ens mobilitzem per aturar-ho, aconseguirem més del que creiem que és a les nostres mans.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019