Anul·lar la intermediació. Aquesta és la tendència, l’estratègia, la mesura de pressió. I les xarxes socials emergeixen com a instrument idoni per aconseguir-ho. Ho hem pogut observar en els esdeveniments informatius de rellevància que s’han viscut aquest any. “Acudeixin a fonts oficials”, repeteixen una vegada i una altra polítics, institucions, gabinets de comunicació, quan grans esdeveniments agiten l’opinió pública. Amb un missatge explícit: no han de creure la versió dels mitjans de comunicació, que divulguen els seus continguts en aquestes mateixes xarxes; tenen interessos de part, subratllen.

El periodista polític apareix així com un mitjancer incòmode. Sempre ho ha estat, però ara se’l qüestiona en unes xarxes socials que pretenen, que potser aconsegueixen, actuar com a actors polítics —igual que, en la clàssica definició del gran Héctor Borrat, ho fa el diari d’informació general—; i que busquen substituir, justament, els mateixos mitjans, comptant amb l’estreta complicitat d’una gran part de la classe política.

Velocitat i immediatesa. Aquest és el nou model de distribució de missatges, i és també la dinàmica de la nova política, que a les xarxes troba canals directes per establir el seu propi diàleg amb una opinió pública profundament segmentada. Els mitjans de comunicació i, amb ells, els periodistes polítics, sotmesos a un formidable estrès, s’adapten a aquest nou escenari, comprenen el nou paradigma. En el context del periodisme difós a Internet, la pressió calculada segons els temps de tancament dels diaris i dels informatius audiovisuals s’ha transformat en una pressió constant, en un cicle de notícies de 24 hores; amb una vigilància extrema no solament del contingut de la informació, sinó del titular (encotillat en el cas de Twitter) i del moment en què es difon el contingut. El polític exposa els seus propis arguments als milers (en alguns casos milions) de seguidors que té, accedint directament a l’opinió pública sense dependre de l’atenció dels mitjans.

Hi ha també, en el nou ecosistema digital, voluntat de desprestigiar el mitjà i el periodista. No es tolera l’error i, quan es comet, la crítica arriba al text, al periodista i al mitjà; en algunes ocasions amb una terrible duresa. Cada errada, que n’hi ha, és una ocasió perfecta perquè el cor dels “antiperiodisme” llanci les seves apocalíptiques conclusions, en aquestes mateixes xarxes, amb amplis aplaudiments. Qualsevol notícia que generi confrontació amb la “versió oficial” —polític, institució o gabinet de comunicació— troba resposta: en algunes ocasions de la font afectada, en altres de hooligans i simpatitzants, en d’altres directament d’anònims. Aquella resposta, que no és en si mateixa una cosa negativa, tendeix a formular-se com un atac al mitjà, al professional o al periodisme. Les xarxes socials són canals còmodes i ideals per a l’ocultació, i a partir d’aquesta, per a la crítica falsa i les dades irreals.

El polític, que és un professional lligat al seu partit i en algunes ocasions a la institució, sempre ha portat malament la crítica, de vegades molt malament; coneix bé la realitat del nou paradigma digital i coneix també les debilitats actuals del sistema de producció de continguts periodístics. El polític, a més, sap que aquesta debilitat afecta no solament les empreses, sotmeses a una reconversió industrial desconeguda en un segle, sinó al mateix periodista, les condicions laborals del qual han patit un notable deteriorament. El polític, finalment, disposa avui de potents instruments de gestió de la comunicació política, en algunes ocasions amb més recursos econòmics i professionals que la majoria de mitjans de comunicació que conviuen en aquest mercat, especialment els nadius digitals. Es professionalitza, per tant, la manera de superar la intermediació i d’intervenir en l’opinió pública.

Entenguem per intermediació la funció fonamental que dóna sentit al periodisme, la d’observar el fet, interpretar-lo, contrastar-lo i, després, difondre’l. És la manera clàssica, o no tan clàssica, de donar l’oportunitat al lector de disposar d’una informació valorada per professionals, d’evitar que arribi tal com pretén el polític, el partit, la institució. Sense intermediació no hi ha possibilitat de jutjar el fet, sense intermediació es facilita la manipulació, sense intermediació mor el periodisme i guanya la propaganda. Sense intermediació el missatge arriba a l’opinió pública contaminat per la mateixa voluntat de l’emissor, en algunes ocasions perversa i, sens dubte, mai innocent.

Les xarxes socials faciliten que la intermediació deixi de ser necessària per als polítics i els partits. I en aquest terreny, l’acció política comunicativa assaja totes les possibilitats. Vegeu, com a exemple, la quantitat de congressos i cursos que s’organitzen cada any, justament, per formar professionals capaços d’establir a les plataformes socials campanyes de comunicació política superant (“pontejant”) el paper dels mitjans de comunicació. Recordem, com a exemples, el succeït als EUA amb la cursa electoral de Donald Trump, o al Regne Unit amb el Brexit; per no recordar les campanyes de desprestigi a alguns mitjans després dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i a Cambrils, o la mateixa campanya de l’1-O a Catalunya. La dinàmica és cada vegada més semblant: “Acudeixin a fonts oficials”, repeteixen els polítics. Les “nostres” fonts oficials, és clar.

És un nou sistema de pressió en què el periodisme polític, que és el periodisme prototípic, malgrat tot, continua exercint la seva funció, amb encerts i errors. Per descomptat, aquestes pressions existien també quan no hi havia plataformes digitals. Però el periodista polític sent que aquesta pressió s’intensifica, creix, i es perfecciona a través de les xarxes socials. En un estudi que estem preparant, desenes de periodistes polítics entrevistats reconeixen que les xarxes modifiquen rutines productives, alteren jerarquitzacions, obliguen a reformular continguts i fins i tot canvien els ritmes de vida. En algunes ocasions, la baralla és desigual: divulgar la veritat periodística davant un al·luvió de mentides i de rumors, davant els experts en el discurs de la postveritat.

Precisament l’eclosió d’això que s’ha denominat postveritat és el que obliga a concloure que la intermediació resulta ara més necessària que mai, i que el periodista polític es converteix en la peça més important per descobrir la comunicació política interessada, la manipulació, la falsedat, l’interès de part, i per continuar atorgant la possibilitat al ciutadà de disposar d’una versió contrastada. “Vagin a fonts oficials”, diuen molts polítics, i el periodista polític està obligat a dir “d’acord, vagin a aquelles fonts; però, si volen una informació contrastada i contextualitzada, acudeixin a nosaltres”. Senzillament, no hi ha cap altra opció per poder continuar defensant la veracitat, la pluralitat; la salut d’una democràcia, a la fi.

__________________________________

Ajuda’ns a fer més articles com aquest!

Compra l’Anuari Mèdia.cat per internet o a la llibreria més propera.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018