En un context global en el qual cada cop té més presència el debat sobre la recuperació de la gestió de l’aigua a mans públiques, com es veu els darrers anys amb els processos de remunicipalització en grans ciutats del Principat com Terrassa, Girona o Barcelona, a la Catalunya del Nord la tendència és el silenci sobre el tema. Només alguns càrrecs electes i associacions locals ciutadanes assenyalen que el marc estatal deixa poc marge a les administracions locals per fiscalitzar les empreses multinacionals, que obtenen enormes beneficis d’aquest servei sense gaire cost de manteniment, mentre practiquen talls il·legals a famílies en situació de precarietat.

Des de fa anys, la qüestió de la gestió integral de l’aigua a la Catalunya del Nord ha estat només abordada per algunes associacions locals lluny dels grans debats mediàtics que s’han donat, per exemple, a l’Estat espanyol amb projectes com el del transvasament de l’Ebre o els processos de remunicipalització de l’aigua en ciutats com Terrassa, Girona o Barcelona.

En el pastís de la gestió de la xarxa d’extracció i subministrament de l’aigua a la Catalunya del Nord, hi entren en joc els interessos econòmics de les grans empreses i les mesures polítiques que s’implementen, que limiten, alhora, la capacitat d’incidència, de presa de decisions i de fiscalització a les administracions públiques.

Les pèrdues d’aigua a la xarxa de distribució

L’Associació d’Usuaris de l’Aigua dels Pirineus Orientals, que treballa per denunciar les males praxis, tant d’empreses privades com d’administracions públiques en la gestió de l’aigua, denuncia que aquest sector pateix una doble pena: d’una banda, la privatització, ja sigui tant de l’extracció com de la distribució del servei, i de l’altra, la manca de consciència i de formació de les administracions locals per fer front a la gestió d’aquest bé comú, motiu pel qual sovint acaba delegada en empreses privades com Veolia o la SAUR. Dominique Bonnard, membre de l’associació, acusa els representants polítics de ser “incapaços de pensar la gestió de l’aigua més enllà de l’esquema de l’àmbit privat” i defensa que “l’aigua és un recurs públic i, per tant, la seva gestió també hauria de ser pública i des de l’àmbit local”.

L’Associació d’Usuaris de l’Aigua dels Pirineus Orientals va ser creada l’any 2009 arran de la coordinació de col·lectius de ciutadans i ciutadanes de sis pobles del Vallespir en un moment en què acabava un contracte d’externalització del servei públic de l’aigua potable de cinc d’aquests pobles. A poc a poc, l’associació va anar ampliant el seu radi d’acció a la vall del Tec en primer terme, amb més de 60.000 habitants, i finalment a tot el departament dels Pirineus Orientals.

Dominique Bonnard, membre de Associació d’Usuaris de l’Aigua dels Pirineus Orientals: “L’aigua és un recurs públic i, per tant, la seva gestió també hauria de ser pública i des de l’àmbit local”

L’associació denuncia les pèrdues d’aigua en la xarxa de subministrament, tot i que apunta a una millora a partir de la fiscalització que ha fet l’organització. “Fa 13 anys, abans de la creació de l’associació, les pèrdues d’aigua a la xarxa del Vallespir s’estimaven entorn del 44%. Actualment, les fuites suposen la pèrdua del 28% de l’aigua que hi circula. Ens diuen que és una comarca amb un territori muntanyós que dificulta la gestió, però sabem que a Suïssa, amb una orografia similar, les fuites voregen el 7%”, apunta Bonnard.

Qui s’emporta els beneficis?

A l’Estat francès, als anys cinquanta, el 70% de la gestió de l’aigua era pública. Actualment, tres grans empreses privades es reparteixen la gestió de la xarxa de distribució d’aigua potable: Lyonnaise des Eaux, part de Suez Environmental Group, en controla el 19%; la SAUR, l’11%, i Veolia Water, el 39%. Aquestes empreses han estat denunciades per pràctiques il·legals (com ara subornar polítics o no mantenir les xarxes per les quals feien pagar factures a les administracions locals) i, a escala europea, han estat acusades d’esquivar la legalitat fiscal, tal com denunciava el passat 27 d’octubre un grup d’eurodiputats, que acusava la multinacional Veolia d’evitar el pagament de vora 500 milions d’euros en impostos.

A la Catalunya del Nord, la SAUR és l’empresa que gestiona la xarxa de distribució de l’aigua a un major nombre de pobles, mentre que Veolia predomina a la plana del Rosselló i a les zones de costa, on el nombre d’usuaris i el consum és més important. L’aglomeració de Perpinyà, en mans de Veolia, és la zona més poblada. Només la Mancomunitat de Municipis de la Costa Vermella (Argelers i els pobles del voltant) ha conservat una gestió pública de l’aigua en un espai turístic.

La multinacional francesa Veolia, experta en l’àmbit de la gestió del cicle de l’aigua, dels residus i de l’energia, té 613.000 treballadors arreu del món i té com a accionistes la Caisse des Dépôts, una institució financera pública francesa o el grup qatarià Velo Investissement (Qatari Diar).

Per la seva banda, la SAUR és un conjunt d’empreses que acompanyen les administracions locals i els industrials en els seus projectes d’ordenació territorial principalment relacionats amb l’aigua i el lleure. Dos dels seus principals accionistes són els bancs BNP Paribas i el Groupe BPCE.

Solucions des de l’Administració pública

Foto: Pierre-Alain Dorange

Per a Nicolas Garcia, responsable de la gestió de l’aigua del Consell Departamental i membre del Partit Comunista Francès, la creació de sindicats mixtos que agrupin els municipis i el Consell Departamental és una oportunitat per posar recursos en comú i poder fiscalitzar la feina de les grans empreses del sector, així com per buscar nous recursos. Per ell, “és clau mantenir almenys l’extracció en mans públiques per controlar la qualitat, la quantitat i el preu, tot i que afirma que un ajuntament petit (com molts a la Catalunya del Nord) sol ho té molt complicat per controlar tot el procés correctament”. En tot cas, molt més pragmàtic, el representant polític afirma que “si talles a les empreses el cicle que va de l’extracció a la distribució, poden fer molts menys diners perquè, si es queden només la distribució, tan sols gestionen una prestació de servei que reporta molts menys beneficis, i això permet limitar la seva acció”.

Malgrat les oportunitats que hi veu Garcia, la realitat és que actualment només uns 100 municipis nord-catalans d’un total de 226 encara mantenen una gestió de l’aigua totalment pública des de l’extracció fins a la distribució. A la resta, la gestió privada intervé o bé en l’abastiment o majoritàriament en la distribució.

Tot i que els contractes preveuen partides econòmiques per reparar la xarxa, pocs cops s’executen, ja que no es fiscalitza el servei i, per tant, són beneficis automàtics per a les empreses

Extreure l’aigua i distribuir-la és molt rendible. En canvi, la infraestructura d’extracció i de distribució i, per tant, la responsabilitat d’arreglar una fuita és molt més costosa. Tot i que els contractes preveuen partides econòmiques per reparar la xarxa, pocs cops s’executen, ja que no hi ha cap fiscalització del servei i, per tant, són partides que esdevenen beneficis automàtics per a les empreses.

Una dinàmica estatal que afavoreix les empreses privades

A mitjan 2015, el govern francès va aprovar la llei NOTRe (Nova Organització Territorial de la República), una llei que perseguia una redefinició clara de les competències atribuïdes a cada col·lectivitat territorial i atorgava més competències a les regions.

La llei NOTRe prohibeix als ajuntaments gestionar directament l’aigua a partir de l’1 de gener del 2020 i preveu transferir aquesta gestió, com a mínim, a les Communautés de communes (mancomunitats de municipis). De la mateixa manera, els departaments també perdran la gestió de l’aigua, fet que moltes entitats interpreten com una voluntat de buidar de competències l’Administració municipal. Aquesta modificació implica que, per exemple, la dotació econòmica estatal destinada a ajuntaments i a consells departamentals per gestionar l’aigua baixarà uns 13.000 milions d’euros.

Aquest context institucional xoca amb les realitats locals. A la Catalunya del Nord fa ressorgir el problema de la manca de recursos d’aigua. Nicolas Garcia afirma que el subministrament a la Catalunya del Nord està garantit fins a l’any 2050 i considera imprescindible que hi hagi molt més estalvi pel que fa a la xarxa, ja que actualment hi ha moltes pèrdues per errors als recs i a les canalitzacions. A més, les solucions que es podrien plantejar explotant alguns estanys i capes freàtiques de la zona xoquen amb el marc legal establert per la llei NOTRe.

Talls d’aigua a ciutadans precaris

L’Associació d’Usuaris dels Pirineus Orientals denuncia, a més, que empreses com Veolia i la SAUR practiquen talls d’aigua per factures impagades a ciutadans en situació de precarietat. Aquesta pràctica, del tot il·legal a l’Estat francès (una llei del 2013 marca que els talls d’aigua a primeres residències són prohibits, sigui quina sigui la situació financera dels seus habitants), té lloc perquè les administracions territorials no apliquen la llei i consenten la situació. L’empresa tan sols té dret a afegir interessos per impagament o, en casos més extrems, a engegar processos judicials per arribar a l’embargament dels diners i a la reducció del cabal d’aigua, però mai a tallar del tot el subministrament.

Un exemple concret d’aquestes pràctiques il·legals és la condemna que va obligar la SAUR a pagar 9.000 euros de multa al mes de setembre del 2017 per haver interromput durant més de 14 mesos l’abastiment d’aigua d’una habitant del poble d’Oms, al Vallespir.

La dinàmica generada a grans ciutats europees com París, Barcelona o Berlín, amb la rescissió del contracte amb Veolia fruit de la mobilització ciutadana per l’alt cost de l’aigua, posa sobre la taula el debat de les remunicipalitzacions, molt més present al Principat que a la Catalunya del Nord, on no s’han donat casos de recuperació del servei d’abastiment de l’aigua a les mans públiques. Tanmateix, l’accés a la informació està farcit de traves i filtres burocràtics. El món associatiu malda per fer sentir la seva veu amb els mitjans que té a l’abast i per organitzar-se per fiscalitzar el negoci de l’aigua i els entramats publicoprivats que en treuen beneficis.

__________________________________

Ajuda’ns a fer més reportatges com aquest!

Compra l’Anuari Mèdia.cat per internet o a la llibreria més propera.