La cultura masclista en els mitjans de comunicació té els dies comptats. El passat 8 de març, les periodistes ens vam aturar per reivindicar l’equiparació de drets laborals en les redaccions periodístiques i per reclamar una millor representació de les dones en els mitjans. La vaga no va ser flor d’un dia. Les reivindicacions continuen ben vives i ens organitzem per donar continuïtat a una idea tan radical com que les dones som igual que els homes.

Les dones patim una triple discriminació en els mitjans de comunicació. D’una banda, com a treballadores som subjectes d’una discriminació laboral fàcil de corroborar amb dades i xifres. A aquestes alçades a ningú no se li escapa que les dones periodistes cobren menys que els seus companys. En el sector periodístic, els salaris de menys de 1.000 euros recauen majoritàriament sobre les dones mentre que els superiors a 3.000 són pels senyors, segons dades el darrer Informe Anual de la Professió Periodística elaborat per l’Associació de la Premsa de Madrid (APM, 2017).

Les dones també ocupen menys càrrecs directius en els mitjans. Entre els quinze diaris de paper més llegits a l’Estat només hi ha dues directores (a 20 minutos i La Nueva España), segons recollia recentment La Marea en un reportatge. I tampoc millora gaire la cosa si ens fixem en els nadius digitals. Dels quatre diaris editats a Catalunya, només un està dirigit per una dona: l’Ara, amb Ester Vera al capdavant. El mateix passa entre els cinc principals digitals en llengua catalana. Karma Peiró, directora de Nació Digital, és l’única directora.

La precarietat s’acarnissa amb la dona. La taxa d’atur a Espanya és per a elles del 18,35%, davant del 14,97% dels homes, segons l’última EPA. I els contractes temporals són majoritàriament femenins. En el sector periodístic, el 83% dels homes té un contracte laboral indefinit davant del 70% de dones, segons dades recollides en el mencionat informe de l’APM (2017).

Ens aturem aquí per no avorrir amb més xifres. La segona discriminació que patim les dones en el sector periodístic és de caire més subtil. No està quantificada i diria que és la més perjudicial. És una discriminació que fins ara s’ha patit en silenci. En solitud. Moltes vegades amb sentiment de culpabilitat. Com si es tractés d’un problema individual, i no pas com el que és: una discriminació estructural. Ens referim a l’assetjament sexual, el menyspreu i el maltractament psicològic.

Que en lloc de dir-te Pilar, et diguin Pili. O rossa. O morena. Que t’agafin de la cintura o que s’apropin a tu fins que no puguis respirar. Que un dia estiguis davant l’ordinador i et vinguin per darrere i et facin un petó sense que el desitgis. O que et convidin a dinar per parlar de feina i que en meitat de la reunió et convidin al llit. Que et preguntin en una entrevista de feina si vols ser mare o que, directament, ni et truquin per fer l’entrevista perquè estàs en edat de crear una família.

Que arribis a una redacció com a becària i hagis d’escoltar de manera reiterada comentaris sobre la teva manera de vestir o sobre les parelles que tens. Que hi hagi un rànquing en funció de la bellesa de les becàries. Que una periodista com Mónica G. Prieto, per citar només un exemple a l’atzar, hagi d’escoltar quan torna d’un conflicte que està “molt morena”, mentre que “quan torna un home li diuen ‘quins collons tens’”, tal i com ella mateixa explicava en una recent entrevista a Jot Down. O que la periodista esportiva Carme Barceló sigui denigrada amb aquest comentari sexista enmig d’un plató de televisió: “No saps ni el què és una pilota! Ves-te’n a fregar els plats!”.

La tercera discriminació que patim les periodistes és com a consumidores de mitjans. A l’hora de llegir el diari, escoltar la ràdio o mirar la televisió mostrem preocupació per la visió parcial de la realitat que tantes vegades ofereixen els mitjans i en la qual falten la presència i les aportacions de les dones. El periodisme serà feminista o no serà. Perquè no és periodisme un relat de la realitat que es construeix només amb criteris masculins. Perquè un mitjà que no tracta la violència de gènere com un problema estructural no em representa. Perquè un mitjà que només m’informa de la irrisòria pujada del 0,25% de les pensions, com es parla aquests dies, però no m’explica la diferència de més de trenta punts entre la pensió mitjana d’homes i dones tampoc no em representa. Perquè no és periodisme un relat de la realitat que no compta amb el 51% de la població.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.