Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Que un mitjà de comunicació digui que ha passat tal cosa, no vol dir que hagi passat realment. El que sabem segur és que aquella és la versió que dona per bona un diari, ràdio o canal de televisió en concret. Pot semblar molt obvi, però segurament no ho és tant, i seria força escaient partir sempre d’aquesta premissa quan un lector o espectador obre la tele, desbloqueja el mòbil o fulleja un diari. M’explico:

El passat 15 de març al vespre saltava als mitjans la notícia de la mort de Mame Mbaye al barri madrileny de Lavapiés. Les primeres informacions anaven en una mateixa direcció: mor d’un infart, després d’una persecució policial (o en alguns casos en un control policial), un home que formava part del col·lectiu de manters. Efe i Europa Press explicaven així els fets i citaven, entre altres fonts, la Jefatura Superior de Policía de Madrid. Informaven també en aquest sentit mitjans tan diversos com l’ABC, eldiario.es, El Mundo, TV3, Rac1, Antena 3 o El Periódico.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però ben aviat aquesta versió es va anar diluint, enmig d’informacions confuses, i finalment la possible relació entre la mort i una persecució policial va quedar desmentida, segons una part important de la premsa i mitjans generalistes de l’Estat espanyol. La Razón, El Mundo i l’ABC fins i tot hi afegien una bona dosi d’esperpent: tot plegat havia estat un bulo promogut per Podemos a través de les xarxes socials. Per la seva banda, l’Asociación de Inmigrantes Senegaleses deia que sí que hi va haver una persecució. El Salto publicava el testimoni d’un noi que estava amb Mbaye en el moment dels fets i que assegurava haver estat empaitat per la policia amb ell fins que Mbaye va dir que no podia més i després es va desplomar. El mitjà també afegia testimonis que eren a la zona i que confirmaven aquest relat. Més tard, representants del Sindicato de Manteros insistien en que hi va haver una “persecució brutal”, segons explica eldiario.es.

Però sembla que una bona part dels mitjans havien decidit quina era la versió correcta. Sembla que hi ha fonts de primera i fonts de segona. Sembla que això de contrastar les fonts i explicar bé tots els punts de vista no acaba d’estar del tot de moda. I també sembla que alguns temes queden silenciats: mentre la versió de la mort “natural” i “fortuïta” de Mbaye omplia portades, no generava gaire interès el cas d’Arona Diakhate, l’home que, segons el periodista Juan Luis Sánchez (eldiario.es), va ser colpejat al cap per la policia fins a quedar abatut a terra i que no constava en el registre de ferits oficials.

Em pregunto quantes vegades he donat per bona una notícia sense adonar-me que segurament havia de fer-me més preguntes, seguir indagant, buscar alternatives en altres mitjans, intentar arribar a les fonts. Jo no sé què va passar a Lavapiés el dia 15, no hi era. Només sé que és necessari, o més aviat imprescindible, conèixer tots els punts de vista. I llavors, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Però, d’entrada, siguem crítics amb tot allò que llegim, i intentem posar-ho sempre tot en dubte.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019