Aquest any 2018 se celebra el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, amb un seguit d’actes i de convocatòries de què és comissària Anna Maria Villalonga. L’escriptor del Mecanoscrit del segon origen —l’obra que el va fer conegut per al gran públic, però que va eclipsar altres produccions de molta més qualitat— va morir víctima d’un càncer de pulmó fa 28 anys, però encara és hora que es restitueixi l’oblit institucional, mediàtic i acadèmic que ja va patir en vida.

Ara en fa vuit, amb motiu del vintè aniversari del traspàs de Pedrolo —que va passar quasi igualment desapercebut1 entre les institucions i els mitjans públics—, ja va quedar palès que l’autor d’Acte de violència, en certa manera, molesta.2 Ja en vida, amb independència de la gran estima que li professava —i que encara li professa— el seu nombrós i sempre creixent públic lector, l’escriptor de les Cròniques colonials o de M’enterro en els fonaments era, per a l’establishment, una mena de pedra a la sabata que, en certa mesura, mai no s’han pogut treure del damunt, tot i els incomptables esforços que hi han esmerçat.

Si ja quan era viu el coneixement de la seva obra va ser difícil, després de mort, el silenci —mediàtic, acadèmic, institucional…— ha estat, si no aclaparador, sí com una llosa, especialment en la ment i la consciència de centenars de milers de lectors anònims, vells i nous, als quals els ha estat difícil entendre tant de mutisme.3 Una recerca sumària dels anys en què Pedrolo havia de tornar, pel cap baix, a la palestra —els anys de recordança del seu traspàs— no és gaire encoratjadora. Articles esparsos, algun dossier, algun documental, alguna escassíssima representació teatral… Però cap ni una consideració institucional.

Com manifestava el poeta i dramaturg Lluís Solà, Pedrolo ha sofert una doble marginació. Pràcticament no va existir durant la dictadura franquista perquè era prohibit i no ha existit després perquè és “passat, romanalla històrica”. “Cap país europeu —hi afegia Solà— no hauria gosat de mantenir-lo [Pedrolo] en la mudesa absoluta com ha passat aquí, tant per raons de salut social i cultural pròpia com per qüestions de dignitat”.4

La dignitat era una de les divises que va senyorejar en la vida i obra de Manuel de Pedrolo (1918-1990), nat a l’Aranyó, prop de Tàrrega, ciutat on va estudiar fins a l’any 1935, en què la família va anar a viure a Barcelona. Durant la Guerra Civil es va afiliar a la CNT-FAI i va fer de mestre a Fígols de les Mines (actualment, Fígols de Berga). Va lluitar als fronts de Falset, de Figueres i de Barcelona amb l’artilleria de l’Exèrcit Popular de la República. L’any 1943 es va casar i va instal·lar-se definitivament a la capital catalana.

Pedrolo ha sofert una doble marginació: va ser prohibit durant la dictadura i, després, va resultar incòmode per la seva obra i el seu compromís polític, tot i l’estima dels lectors

El seu debut en la vida literària el va fer amb un llibre de poemes publicat el 1949, Ésser en el món, i el 1953 va publicar la primera novel·la, Es vessa una sang fàcil. Un any després va guanyar el Premi Joanot Martorell, que el 1960 va esdevenir l’actual Premi Sant Jordi de novel·la, i des d’aleshores es va convertir en un dels intel·lectuals més ferms i exuberants de la novel·lística catalana de tots els temps. L’any 1979 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

El poeta, editor i estudiós targarí Xavier Garcia, especialista en l’obra pedroliana, escriu a Lletra —l’espai virtual de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya— que Pedrolo “fou un clandestí en una societat segrestada”; però, passats els anys, fa l’efecte que la clandestinitat continua i l’obra de l’aranyonenc i el seu compromís polític són una pesant llosa per al seu (re)coneixement públic, no pas popular, perquè Pedrolo era i és, malgrat tot, un dels pocs escriptors que tenien “seguidors”. 5

De fet, no és l’únic cas d’un intel·lectual català que en el període del transfranquisme queda relegat i apartat, com qui es treu de sobre algú que, pel que representa la seva insubornable actitud, fa nosa, molta nosa, a les aspiracions d’una classe política, aquesta sí, segrestada i esclava de les limitacions que va imposar, precisament, la dictadura. Ho diu ben clar, encara, Lluís Solà en el text ja citat, quan es refereix al fet teatral pedrolià, però que podem fer extensible a tota la seva obra: “La idea —que en la cultura teatral catalana actual ha esdevingut un principi de la pràctica escènica— que només tenen vigor les obres del moment present, i que les obres del passat immediat o no tan immediat, sobretot i encara més si són textos del passat teatral català, no són sinó romanalla històrica, ha portat no únicament a l’oblit del nostre patrimoni escènic per part del públic, i dels mateixos directors i actors, sinó també a la incapacitat d’autors, directors i actors actuals d’entendre llur situació, llurs problemes culturals i teatrals reals i, encara més, els problemes de la societat a la qual pretenen d’adreçar-se. El menyspreu interessat i la desmemòria planificada han portat, doncs, a la situació de pràctica desaparició o de presència absolutament precària dels autors catalans del segle xx dels nostres escenaris, públics, semipúblics o privats, és a dir, al desconeixement progressiu del nostre passat immediat”.

Foto: Helena Olcina

Isabel-Clara Simó, al seu moment, no va ser menys contundent a l’hora de referir-se a l’oblit sobre Pedrolo: “[…] el pitjor de tot és ser independentista: et silenciaran o et trepitjaran i directament t’insultaran. No els polítics en campanyes electorals, no senyor: els qui porten el pòndol de la cultura catalana, que toleren que escriguis en català mentre no facis competència comercial i mentre no escriguis seriosament, sinó inanitats del ha, ha, ha i del he, he, he”.6

Enmig de l’oblit, els intents de reivindicar Pedrolo no han estat especialment reeixits, tampoc al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). N’han parlat a bastament, entre altres veus autoritzades, Ricard Salvat o Jordi Coca, que afirmava: “Que se sàpiga, per exemple, que per resoldre el contenciós Pedrolo l’amic [Sergi] Belbel volia dur al TNC una versió teatral de la novel·la per a adolescents El mecanoscrit del segon origen, tot oblidant que Pedrolo va escriure bon teatre… Sort que l’hereva de Pedrolo té seny i és conseqüent amb l’obra del seu pare i va aturar el despropòsit des d’una actitud exemplar”.7

I sort, també, de Ricard Salvat, que, en vida, a través de l’AIET (Associació d’Investigació i Experimentació Teatral), va fer estrenar més d’un cop, amb actors amateurs de la Universitat de Barcelona o amb actors professionals, obres com Homes i No. Joan Maria Gual i Pere Dausà també han estat tossuts a l’hora de fer conèixer l’obra dramàtica oblidada pel teatre públic català però, per contra, reconeguda per tota l’acadèmia europea i nord-americana.8

Mentre assajava tota mena d’innovacions en la seva obra, Pedrolo va mantenir fins a la mort les seves fermes conviccions ideològiques i va esdevenir un intel·lectual íntegre, compromès amb el seu temps i el seu país. Es va mostrar especialment crític amb els partits polítics catalans i sovint va ser considerat un referent intel·lectual de l’independentisme d’esquerres. I encara avui, gairebé 30 anys després, el seu verb i la seva obra són menystinguts majoritàriament pels poders i pels mitjans públics en proporció inversa a l’estima dels seus lectors perquè, bàsicament, Pedrolo molesta els adotzenats i il·lumina els esperits lliures.

La recent edició de Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982),9 així com la reaparició a les llibreries de la seva obra més compromesa i existencialista,10 suposen alguna esperança que tota la llosa institucional, acadèmica i mediàtica —ara que anem cap a la República somiada per ell i per tants més— comença a baixar a recules i amb les mans alçades.11

El meu Manuel de Pedrolo

Vaig conèixer personalment l’autor de Cendra per Martina a l’inici dels anys vuitanta, quan l’editorial El Llamp i la revista homònima —que jo dirigia— van publicar les Cròniques colonials i la suposada obra eròtica anònima, però atribuïda a ell, Els Quaderns d’en Marc. També quan exercia de periodista a l’autogestionat Diario de Barcelona (1982-1984), per al qual el vaig entrevistar.

D’aquella entrevista,12 i d’altres converses particulars, me’n van quedar inesborrables records esparsos, com ara la misteriosa carpeta blava de la qual, davant de la meva innata i insistent curiositat, va revelar el secret: “És una llista aleatòria de possibles títols”, va dir-me, mentre l’obria i em mostrava una desena de fulls mecanografiats amb la seva Olympia. Efectivament, la “llista de títols” de Pedrolo era això: un reguitzell de ratlles que ell anotava curosament en alguna llibreta i que després passava a màquina i que, segons ell, li servia d’inspiració.

“No saps prou com em costa de fer aquests articles”, m’amollà amb aquell seu accent occidental que mai no havia perdut. L’autor de les Cròniques colonials —13 articles apareguts al Diario de Barcelona entre l’octubre del 1982 i l’abril del 1983— i de les Cròniques d’una ocupació, aparegudes a l’Avui —periòdic que a finals del 1988 es va permetre la niciesa de prescindir de la seva col·laboració—, publicades posteriorment ambdues sota el títol de Cròniques per l’editorial El Jonc (2007), em confessava, doncs, la dificultat que a ell, que havia escrit, segons els meus propis càlculs, més de 20.000 pàgines de textos, li produïa haver d’afrontar el full en blanc per tractar d’expressar el seu pensament polític, compromès i insubornable amb la causa de l’alliberament nacional. “Prefereixo fer 10 novel·les que no pas un article”, em deia somrient, modest i humil, afable, pròxim. Però el cert és que els seus articles formen part indestriable de la seva obra i són, també, imprescindibles per comprendre el seu pensament i la seva època.

A les darreries dels anys noranta, mon germà, l’editor Enric Borràs, em va lliurar les primeres proves del que havia de ser Calvet 9, uns plecs que li va suggerir el mateix Pedrolo per fer arribar als amics i als més fidels lectors. S’enviaria per correu i “serien com uns fascicles,13 com els col·leccionables que acompanyaven els diaris i les revistes de les primeres dècades del segle xx”, segons l’editor. L’única restricció és que només hi hagués obra seva: prosa, poesia —i poesia visual!—, teatre, assaig, caricatures i dibuixos, faceta artística d’en Pedrolo desconeguda de molta gent.

__________________________________

  • [1] Bennasar, Sebastià, “Manuel de Pedrolo contra el silenci, claus d’un centenari”, Vilaweb, 26/02/2017 [consultat al setembre del 2017].
  • [2] Borràs, Xavier, “Molesta Pedrolo?”, Nació Digital, 03/07/2010 [consultat al setembre del 2017].
  • [3]Bennasar, Sebastià, “L’ocultació sistemàtica de Manuel de Pedrolo”, Pedres, marcs, raons, 15/12/2013 [consultat al setembre del 2017].
  • [4] Solà, Lluís, “Manuel de Pedrolo. Un dramaturg sense veu, un cicle de lectures escenificades i debats sobre dramatúrgia contemporània”; Cicle de lectures escenificades i debats sobre dramatúrgia contemporània, Seu del Grup SGAE a Catalunya, 22 de gener – 9 de febrer del 2009.
  • [5] Garcia, Xavier, “Manuel de Pedrolo”, Lletra, 1999 [consultat al setembre del 2017].
  • [6] L’article ja no es troba a la xarxa perquè El Punt Avui va fer desaparèixer tots els arxius que es podien descarregar de franc; tanmateix, és citat, en part, a Racó Català, 22/05/2005.
  • [7] Coca, Jordi, “Don Joan a l’exili” (Quadern de Teatre), Avui, 23/11/2007 [consultat al setembre del 2017].
  • [8] Esslin, Martin, The Theatre of the Absurd, Penguin Books, Londres, 1961, 438 pp.
  • [9] Ferrer Trill, Xavier, Edicions de 1979, 2016.
  • [10] Guixà, Pere, “Torna Pedrolo?”, La Vanguardia (Culturas), 3/12/2016, p. 7 [consultat al setembre del 2017].
  • [11] Pedrolo, Manuel de, Baixeu a recules i amb les mans alçades, Edicions de La Magrana (Ales Esteses, 1), 1979, 294 p.
  • [12] Borràs, Xavier, “Manuel de Pedrolo” (El Brusi Dominical, 4), Diario de Barcelona, 17/03/1983, p. 1-3.
  • [13] Borràs, Enric, “Memòria de Manuel de Pedrolo”, Vilaweb (Mail Obert), 21/06/2005 [consultat al setembre del 2017].

__________________________________

Ajuda’ns a fer més reportatges com aquest!

Compra l’Anuari Mèdia.cat per internet o a la llibreria més propera.