El tuit d’Albert Rivera en conèixer-se la partida a l’exili de Marta Rovira “El último golpista que apague la luz” és l’expressió d’aquesta màxima. El bloc del 155, per dir-ho en termes moderns, però que podríem anomenar el bloc del Règim del 78 o el de la Transició, té per missió la deshumanització del relat per justificar la tàctica de l’esclafament contra tots els actors de la política catalana dels últims temps.

Només repassant les portades d’ahir dilluns o de dissabte dels quatre diaris espanyols de més tiratge es veu aquesta estratègia. Repassem: dissabte, després que el jutge Llarena enviés altra volta a presó Jordi Turull, Carme Forcadell, Josep Rull, Dolors Bassa i Raül Romeva, El País titulava “Juicio por rebelión y cárcel por atacar al Estado de derecho”; El Mundo, “El juez encierra a cinco líderes del ‘procés’ porque el golpe continúa”, amb una imatge esfereïdora de Jordi Turull desfet abans d’entrar al Suprem; l’ABC, “Mazazo judicial a la cúpula del ‘Procés’” i La Razón, “Prisión al ‘procés’”.

Ahir dilluns, el relat havia fet un gir amb la detenció de Puigdemont i la incontinència eufòrica dels mitjans de Madrid. El País obria amb el titular “La caída de Puigdemont liquida la farsa del Gobierno en el exilio”; l’ABC, “Alemania acaba con la fuga y farsa de Puigdemont”; “Puigdemont, apresado”, deia El Mundo i La Razón, “Puigdemont entra en la cárcel”.

Tot i que aquest joc també el fan alguns diaris editats a Barcelona, fa anys que l’estructura mediàtica mesetària actua al servei de la raó d’Estat, com si fos un braç més dels seus poders. Tal com va passar després de la detenció i empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart –recordeu aquella portada d’El Tiempo, “Historia de dos fanáticos”- els grans diaris s’han bolcat al servei de l’estratègia de l’Estat, política, policial i judicial, d’una manera acrítica.

Les portades d’ahir exemplifiquen però un dels grans mals de l’opinió publicada espanyola: que la separació de poders és una realitat tan fefaent a Espanya que creuen que Alemanya pot actuar igual, donant per fet que la presó de Puigdemont és irreversible, definitiva o que, de facto, l’extradició és un fet, i cito l’exemple d’El País, “la farsa del Gobierno en el exilio”.

La construcció d’aquest relat beu d’aquella lletania llargament repetida que quatre dirigents desbocats han dut els catalans a la situació actual (Artur Mas va ser llargament acusat d’aquesta deriva) o que “descabezando”, com va dir la vicepresidenta Soraya, n’hi hauria prou per acabar amb el problema polític.

Però només cal fer un tomb pels països europeus per veure com s’ha rebut la notícia. El Süddeutsche Zeitung, un dels principals diaris d’Alemanya, obria ahir amb un contundent “Alemanya té el seu primer pres polític”. I el Financial Times acompanya una fotografia de les concentracions i el titular “La detenció de Puigdemont desencadena concentracions a Barcelona”. O Le Figaro, que diu “Manifestació agitada a Barcelona després de l’arrest de Puigdemont”.

En tot cas, la premsa fa el que hauria de fer també a l’Estat espanyol: analitzar peròs i contres, coincidències legislatives i els fets possibles. No celebrar com un hooligan les decisions judicials de l’Estat espanyol.

Sigui com sigui, aquesta manipulació en temps de xarxes i connexions globals espetegarà com un boomerang a la societat espanyola. Tard o d’hora, aquest relat contra la repressió i la deshumanització dels qui avui la pateixen, amb presó o exili, arribarà i calarà l’idea que no és contra l’independentisme, només; és una regressió dels drets civils fonamentals. Aquesta estratègia és dolorosa i descarnada. Però, tard o d’hora, tot se sabrà i no n’hi haurà prou de seguir manipulant tots els diaris. Llavors caldrà composar un nou relat. I caldrà que algú expliqui com, malgrat tot, el conflicte català va resoldre’s amb política i no amb maces judicials i grillons policials.