Jo estava en contra de les telesèries per principi, perquè em semblaven totes horroroses i me’n feia mandra el component addictiu, malgrat que ara internet l’hagi relativitzat. Els pocs intents que havia fet de veure rieres i nissagues de poder havien fracassat estrepitosament. El primer cop que vaig caure en la temptació va ser amb Arròs covat, una sèrie d’animació que em va semblar fresca i intel·ligent, però que difícilment encaixaria en l’etiqueta de telesèrie clàssica.

El veritable culpable de posar un final al meu principi, però, es diu Manuel Huerga, amb Nit i dia. Quina gran sèrie, aquesta! Argument, personatges, treball d’actors, realització, tot era d’altíssima qualitat. Si una sèrie s’assembla més a una pel·lícula de cinema que a una representació dels Pastorets, visquin les sèries! També havia estat Huerga qui, a la dècada dels 80, m’havia ensenyat que la televisió era una eina que podia no ser avorrida, amb el mític programa Arsenal, i anys més tard vam coincidir a BTV i vaig poder comprovar com li agrada trencar normes i rutines.

Després de Huerga, l’esca del pecat ha estat danesa. Un país que ja em queia simpàtic encara m’agrada més després d’haver vist Rita i Borgen. Rita és un deliciós retrat d’una irreverent professora d’institut a qui agrada nedar contra corrent i que veu en els adolescents alguna cosa més que un ramat de salvatges amb les hormones desbocades. Que el seu èxit amb els alumnes sigui inversament proporcional a la seva capacitat de ser bona mare és un dels contrastos sobre els quals es basa l’èxit de la sèrie.

Però on jo volia anar a parar era a Borgen, nom amb el qual es coneix col·loquialment el Palau de Christiansborg, seu a Copenhaguen del Parlament i de l’oficina del primer ministre danesos. Tenint en compte que la sèrie es va emetre del 2010 al 2013, no m’hauria hagut de costar tant d’arribar-hi. Però ja he dit que hi he entrat tard, jo, en aquest món. Borgen és altament recomanable per als amants de la política o del periodisme, i imprescindible per als qui els agrada la combinació d’ambdós móns.

La primera ministra Birgitte Nyborg és el personatge principal, sens dubte, però quina delícia veure com el seu cap de premsa, Kasper Juul, fa i desfà entrevistes, modula titulars i exerceix també el seu poder. A la banda dels mitjans hi ha un contrast fantàstic entre la televisió pública TV1, amb les seves contradiccions i dependències de l’audiència, i el diari sensacionalista Ekspres, dirigit per un líder polític sense escrúpols. La presentadora de TV1, Katrine Fønsmark, deliciosa, amb aquell punt d’idealisme que tot periodista té o ha tingut en algun moment i per anar bé no hauria de perdre mai del tot.

Mentre miro Borgen, no puc deixar de pensar que una versió catalana triomfaria segur. La nostra vida política actual pot donar per una vintena de temporades, pel cap baix. L’únic problema seria que, com diu el tòpic, la realitat superaria de llarg la ficció, amb presoners polítics, polítics exiliats i franquistes retornats. A més, si com Borgen aconseguíssim fer el salt del producte d’interès local a europeu o mundial, seria una aportació immensa i potser definitiva a la internacionalització del cas català.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.