Així que em llevo que engego la ràdio –des de fa uns anys, obrint una app al mòbil- i mentre em dutxo, em vesteixo i esmorzo, em vaig despertant amb El matí de Catalunya ràdio i la veu de la Terribas, que cada dia enganxo en una secció diferent; de vegades, quan presenta la tertúlia, d’altres amb l’Enigmàrius i algun dia tot just quan comença ‘La traductora’ d’Els minoristes.

Ja fa un temps que em va sorprendre la participació a la tertúlia d’en Jordi Graupera, periodista, doctor en filosofia i professor universitari –cito textualment la Viquipèdia. Habitual de RAC1, recentment l’havia sentit analitzar l’actualitat política en directe des de Nova York, on viu des de fa uns anys, amb la seva parella i les seves dues filles petites (això també ho sé perquè ho diu la Viquipèdia, però ho confirmen les xarxes socials). El primer o el segon dia que el vaig sentir, la Terribas parlava d’un correu massiu que el Graupera havia enviat a molts ciutadans de Barcelona, convidant-los a una conferència el dia 20 de març. Jo també havia rebut aquest correu –força misteriós, tot s’ha de dir- i em despertava certa curiositat què hi explicaria, sobretot després de saber que havia calgut canviar l’espai a última hora per la quantitat d’assistents que s’esperaven. Aquell dia, la Terribas l’advertia que si ell anunciava que volia concórrer a les eleccions municipals o organitzar alguna mena de moviment polític, deixaria de convidar-lo a les tertúlies com a analista per fer-ho com a entrevistat. Ell va dir que no podia avançar res i tots dos van riure fluixet.

Un dies més tard, l’endemà de la conferència, em despertava de nou amb la veu de la Terribas i el Graupera, que aquest cop responia les preguntes d’ella sobre la seva voluntat de celebrar unes primàries obertes per escollir un candidat que aglutini tot l’electorat independentista. Ell, és clar, va explicar que s’hi presentaria amb l’objectiu de guanyar i convertir-se en el proper alcalde de Barcelona. Més enllà de la distància entre la seva casa actual i la ciutat que vol governar, hi ha una pregunta que en Jordi Graupera no va haver de respondre aquell dia: com combinarà la seva carrera política amb la paternitat? Una pregunta retòrica que vaig fer en veu alta a l’àgora 2.0 que avui és Twitter. Hi ha qui no va saber apreciar la ironia, però també vaig rebre molt de suport de persones que entenien de què els parlava.

Quan Ada Colau, ja alcaldessa, va anunciar que estava embarassada, hi ha qui li ho va criticar, perquè això comportava necessàriament una redistribució del seu temps. Per aquest i tants d’altres casos de mares que ho són alhora que treballen (quan, sinó?) m’estranyava irònicament que ningú qüestioni com s’ho farà per cuidar de les seves filles aquest pare amb ambició política.

És evident que ningú li hauria de fer aquesta pregunta, de la mateixa manera que ningú li hauria de preguntar si vol tenir fills en una entrevista de feina. Tampoc ningú hauria d’oposar a que demani una reducció de l’horari per cuidar de les seves filles ni a que arribi una mica tard un dia que l’han trucat de l’escola bressol demanant-li que vagi a recollir una de les nenes amb febre.

El problema, amics, no és que els periodistes evitin fer-li aquestes preguntes sinó que fiscalitzin, en canvi, la conciliació de la vida familiar amb la laboral, en el cas de les dones. El 8 de març vam fer vaga i vam demanar moltes coses dins d’una sola paraula: igualtat. La llista de greuges és infinita, però si us sembla, podem començar per aquí.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#EncomanemPeriodisme, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2018

2 Comentaris

  1. Quim Nuss

    Arnau, mira de llegir més sobre feminisme perquè és claríssim el missatge de l’article i una mica estrany que se t’escapi.
    Només a les dones se’ls fa aquesta pregunta. La Bonet t’està senyalant amb el dit aquesta discriminació i demana que es faci la pregunta a tothom o a ningú. I això és només un mínim mínim de tot el què s’hauria de canviar.