Sense ànim de semblar un nostàlgic que rememora batalletes, recordo com abans, quan feies un article, un cop escrit i lliurat al teu cap, gairebé te n’oblidaves. A tot estirar, et delectaves veient-lo imprès l’endemà al diari o al cap d’uns dies a la revista. Ara, en canvi, un article teu, i els seus efectes, et poden perseguir intensament durant llargues hores, mentre està publicat en primer pla en un diari digital, o fins i tot alguns dies o setmanes si ha tingut èxit o ha estimulat alguna tropa de ‘haters’.

Encara no n’estic segur, però em començo a preguntar si això pot tenir conseqüències en la naturalesa íntima del periodista, en la seva relació amb la feina i amb la mateixa peça que escriu (o amb allò que diu a la ràdio, o a la pantalla). Parlem ara de música, per exemple, que és la meva parcel·la. Si fins ara escrivies una ressenya d’un concert tenint present no només l’existència del lector sinó també la figura del teu cap, del teu director, de l’artista que potser la llegirà, de la seva discogràfica, del promotor o del mànager (aquestes coses cadascú les gestiona com pot, però negar que existeixen seria hipòcrita), ara a més has de comptar amb els usuaris de les xarxes, fans o no, que la llegiran i que et comunicaran el que en pensen. I la mala notícia és que les probabilitats que t’ho facin saber augmenten com més negatiu o disconforme sigui allò que creuen que t’han de dir.

I hi ha un altre efecte: la sensació que, parlis del que parlis, escriguis del que escriguis, sempre hi pot haver algú que en sàpiga més que tu d’aquella matèria precisa. Bé, això sempre ho hem sabut, però com les reaccions no ens arribaven… Ara, en canvi, et pots trobar l’esmena o afegitó al teu mur de Facebook, a Twitter o a peu de la mateixa pàgina on s’ha publicat l’article.

El senyor (o senyora, encara que n’hi ha poques) periodista musical d’un diari pot tenir tota la història del rock en el cap, controlar raonablement territoris com la cançó d’autor, el folk o determinades àrees del jazz o la ‘world music’. La seva feina és saber una mica de tot plegat, situar-se en un equilibri entre l’especialització i la funcionalitat: una redacció generalista no pot tenir un crític de death metal, un altre d’Americana, un altre de música gnawa… Però tant se val, perquè més enllà dels límits d’aquest mitjà de comunicació, el món sí que és ple d’especialistes en matèries microscòpiques, que ho saben tot d’un artista obscur, per exemple, i potser de gaire cosa més. Que hi han dedicat la vida i en saben els més mínims detalls. I com que els articles circulen avui pertot i donen la volta al món, la rèplica d’un d’aquests microexperts et pot arribar en qualsevol moment. Sí, en quasevol moment.

Amb tot això vull dir que actualment el periodista ha d’estar disposat a viure d’una manera que no tenia planejada quan en altres temps va decidir dedicar-se a aquesta feina. Cal tenir una arquitectura emocional determinada per estar exposat a un diàleg permanent, constant, hora a hora, minut a minut, no ja amb lectors sinó amb passavolants de les xarxes, de vegades anònims, que no sempre se t’adrecen d’una manera simpàtica. I això ja no té a veure amb el fet de ser periodista tal i com fins ara l’havíem entès. És una altra cosa. Ho hauran d’ensenyar a les universitats.

Caldrà redefinir periodista, doncs: d’ara en endavant haurà de ser aquell professional de la informació o de l’opinió que conviu amigablement amb les reaccions constants produïdes per la seva feina a una gran escala, que les incorpora a la seva vida, que no les pateix mai com una agressió i que les destil·la amb la fluidesa orgànica d’un fet biològic elemental. Potser és qüestió de temps: d’aquí unes quantes generacions, els periodistes (si és que encara existeixen) portaran incorporat a l’ADN un gen de relativització de tot quant senyal que provingui de la remor del món.

Un Comentari

  1. sexhikayeleri

    Més que encomanar als professors o pedagogs que creïn “projectes per als nens i joves, tota la societat hauria d”escriure per a ells. Sense idees i sabers no hi ha projectes possibles. O aleshores són els projectes dels adults pressuposant el que els joves volen saber. Tota una societat (professors, estudiosos, periodistes, experts) fent-se hàbils en la comunicació escrita cap als infants i joves i explicant el món en llibres que omplin les escoles (2000? 5000? 10000?) i creïn una autèntica intercomunicació entre generacions. Amb idees i sabers compartits, ja sortiran projectes autèntics a les aules.