Imagineu-vos un bloc d’esports a un informatiu de televisió on només el 4% de les notícies fessin referència a esport masculí. O que de 100 partits de futbol només un el narrés un home. O que en un diari esportiu només dues pàgines parlessin d’homes. Estrany, oi? Canvieu ara el gènere. Oi que ja és més normal?

La Secretaria General de l’Esport, l’Institut Català de les Dones i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya van organitzar fa uns dies una taula rodona sobre el paper de les dones en el periodisme esportiu. Algunes de les xifres que es van donar –quota de pantalla de periodistes dones o la quantitat d’informació sobre esport femení– van fer esgarrifar els i les responsables d’aquestes institucions, que es van comprometre també a posar el seu gra de sorra per canviar-ho.

Valdria la pena reflexionar sobre la necessitat d’establir quotes de mínims en els mitjans públics per garantir-hi la presència de l’esport femení. Per dignitat i per necessitat. I no s’hi val a dir que l’audiència se’n ressentiria; primer perquè això no ha de ser el primordial en un mitjà públic, però també perquè amb el canvi de paradigma potser l’audiència no baixaria sinó que canviaria. M’explico: per què hi ha menys dones que homes entre els consumidors de programes esportius? Probablement perquè no es veuen representades en la informació que hi surt. Si hi hagués més esport femení –i no estic parlant només de patinatge artístic i gimnàstica rítmica, sinó de futbol, bàsquet, atletisme o qualsevol altre esport amb protagonistes femenines–, possiblement més dones mostrarien més interès en aquest àmbit.

Però el canvi s’hauria de produir no solament en la informació en si, sinó també en qui la dona. És cert que els últims anys hi ha hagut un creixement a les redaccions esportives pel que fa al nombre de dones periodistes però és clarament insuficient. Veure programes d’esports masculins presentats només per homes i amb tertulians també homes destil·la un excés de testosterona poc atractiu per a moltes espectadores que, un cop més, no es veuen representades ni en el que s’explica ni en com s’explica.

I no millora massa la cosa quan s’esforcen a colar una dona periodista només pel seu físic espatarrant. El fet que a moltes tertúlies només es convidi noies extremadament sexis és especialment greu perquè en un debat si es porta a un/a periodista és perquè es considera que aquesta és la seva àrea d’expertesa (l’esport, en aquest cas). Per què, aleshores, només hi ha un perfil tan definit de noies (són joves, desenganyem-nos) tertulianes, si no és per recompensar els ulls del públic masculí més que no pas per reforçar la quota femenina? Perquè sovint es miren més les cames que els pensaments.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.