—(…) De vez en cuando sentíamos las aclamaciones de una cancha. Y era la cancha del River, que estaba cerca. (…) Yo decía: «La vida, ¡ahí está la vida, la puta que lo parió! Y nosotros acá». (…) Yo veía un rayito de sol, que se deslizaba sobre una chimenea que había ahí. Y yo veía ese rayito de sol y veía todo el sol. O escuchaba un zorzal, un pájaro, a la mañana, tempranito… a las cuatro o a las cinco de la mañana, empezaba. Lo escuchaba con alegría, ¡era hermoso! Es un canto de lo más rutinario, pero a mí me encantaba.

No és una descripció preciosa? Es pot escoltar al minut nou d’“El fotógrafo”, un capítol de Radio Ambulante, un programa de podcast en espanyol que explica històries llatinoamericanes provinents de tots els països de parla hispana, incloent-hi els Estats Units. Dels cent episodis que han emès fins ara, aquest és un dels deu favorits.

No se m’acut una descripció millor per entendre què sent una persona presa, aïllada. En aquest cas, una persona presa i torturada, en 1979, durant la dictadura militar argentina del general Jorge Rafael Videla. Ho escolte i em pose en la seua pell, que tampoc deu ser tan diferent de la d’una persona que guarda un repòs durant un llarg període de temps o de qui espera que el rescaten després de patir un accident.

A l’àudio en qüestió, un pardalet piula i se senten els crits d’un estadi. Evidentment, han estat mesclats a una taula de so: seria impossible captar el cant d’aquell tord o l’aplaudiment de l’afició del River. Allà són, però, i ens fan parar l’orella com, segurament, la parava el protagonista.

Les històries narrades d’aquesta forma fan un pacte amb l’audiència semblant al pacte de la ficció: ens explicaran coses que ens resultaran creïbles i ens les creurem, tot i saber, a la bestreta, que són una invenció.

Què més m’agrada de Radio Ambulante? Que, com ells mateixos diuen, traslladen l’estètica de la crònica escrita a la crònica sonora. També que són històries explicades d’una manera tan senzilla que el primer dia —com en vaig ser, d’ingènua—, em va semblar que les havien preparat dues persones a l’habitació d’una d’elles, amb un ordinador com el meu. El segon, vaig començar a pensar que hi hauria un gran equip al darrere, perquè estaven molt polides. El tercer, vaig entendre que només poden ser tan senzilles perquè triguen dos o tres mesos, més o menys, en produir cada capítol. L’equip estable és ben ampli i en alguns casos, creix. A més, el seu productor executiu, Daniel Alarcón, és professor de Periodisme de la Universitat de Columbia, a Nova York.

Innovar és trobar l’essència, no desaparèixer dels fets que es narra —és impossible—, fer-se preguntes a un mateix mentre es pregunta a un tercer.

Innovar és escriure una història íntima sobre un fotògraf accidental que ha permès identificar alguns dels militars que participaren dels crims de la dictadura argentina.

Innovar és fer evident el pacte amb l’audiència, la piulada d’una au eixint d’una taula de mescles.

Els contes ajuden els xiquets a entendre el món al qual han arribat. I a mi, la subtilesa de Radio Ambulante m’ajuda a entendre el món els dies que tot se’m fa més estrany que de costum.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari