“- Em diria a quin hotel va dormir ahir a la nit?”

“- No”.

“- I si ho hagués escrit en un missatge, ho compartiria?”

“- No”.

Les preguntes del senador demòcrata Dick Durbin a Mark Zuckerberg la setmana passada, durant la seva compareixença davant d’una comissió del Senat per l’escàndol de Cambridge Analytica, anaven al moll de l’os: fins a quin punt estem disposats a compartir informació íntima i privada amb un desconegut?

Zuckerberg és molt gelós de la seva intimitat fins al punt que diuen que es va gastar més de 42 milions de dòlars per adquirir i enderrocar les cases al voltant de la seva per evitar les mirades alienes.

La resta de mortals ens trobem en l’extrem oposat: tenim la necessitat de compartir qualsevol cosa que fem a les xarxes socials per tal de reivindicar que som vius. Que existim. Ens queixem perquè ens sentim vigilats, però no parem de promocionar-nos en els diferents espais digitals.

Molts analistes detecten paral·lelismes entre la societat actual i dues obres distòpiques de referència de principis de segle XX: 1984 de George Orwell i Un món feliç d’Aldous Huxley. La primera narra una societat on es manipula la informació i es practica la vigilància massiva. La segona s’ubica en un Londres futur on la població és saludable, feliç i avançada tecnològicament. Per arribar fins aquí han hagut de pagar un alt preu: la família, les llengües i les religions han desaparegut.

Diu Neil Postman que hi ha dues maneres de pansir l’esperit d’una cultura: per la força o per voluntat pròpia. “El que Orwell temia eren aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia els que ens privarien de la informació. Huxley temia els que ens donarien tanta que ens reduirien a la passivitat i l’egoisme. Orwell temia que la veritat se’ns amagaria. Huxley temia que s’ofegaria en un mar d’irrellevància”.

En l’entorn digital, les profecies de Huxley són en camí de fer-se realitat. La sobreabundància informativa és el paradigma que s’imposa, en part, perquè tothom vol dir la seva. Huxley ens ensenya que en les societats democràtiques i tecnològicament avançades és més probable que l’opressor vesteixi texans i bambes que no pas un vestit que ens posi sota sospita. En la profecia de Huxley, no hi ha un Gran Germà que vigili els moviments, pensaments, accions i sentiments de cada persona, sinó que nosaltres mateixos hem accedit a regalar aquestes dades de manera voluntària.

És molt més fàcil reconèixer i oposar-se a un món orwellià que a un món huxleyà. La història ens ensenya a combatre els opressors forts. La setmana passada, per exemple, vam prestar atenció a la campanya “No callarem” en defensa pel dret a la llibertat d’expressió, que ha patit nombrosos atacs en els darrers mesos. L’objectiu és clar i apunta a la maquinària repressora de l’Estat espanyol. Però, qui està preparat per lluitar contra un mar de mems, bots i gatetes fent moneries? A qui ens queixem, i com, quan en el nostre timeline apareix al mateix nivell una notícia d’un pamflet propagandístic que una informació feta per un periodista d’experiència i credibilitat contrastades? Quin és l’antídot contra una cultura que només es mira el melic i busca la millor postura per fer-se una foto i penjar-la a Instagram?