Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Gairebé sempre era un 15 d’agost. Una bala de palla rodolava a un pam de terra travessant la redacció. Anava impulsada per la brisa d’una finestra oberta. Hi havia poca gent, i ningú dels que portaven a les assemblees el drama sicilià dels aires condicionats massa forts. La resta de l’any pencàvem molt. Teníem sens dubte la millor secció de Política de Catalunya, i fèiem un dels millors diaris, amb Vicent Sanchis al capdavant. Però no en 15 d’agost.

Les pàgines del llançat del dia estaven buides. Res les esperava. Només calia obrir l’anomenada nevera o que altres seccions solucionessin la papereta: que israelians i palestins escriguessin un nou episodi de barbaritat o que palmés algun prohom de la cultureta. Aleshores tindríem portada. La cultura no ha estat mai portada. Només si mor algú.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

I res. No passava res. D’estius com aquells ja no se’n fan.

Però en un moment donat, pam: en Jordi Guillot, dirigent in illo tempore d’ICV, havia fet un post al seu blog. Era igual el que digués. Obertura de Política solucionada. Ja aleshores buscàvem poques notícies, i l’aportació de l’auxiliar tècnic sanitari excomunista era un honor de nivell que un 15 d’agost mereixia triomfar. “Ha parlat el camillero!”, cridava algú a la secció. Festa grossa. [A mi m’agrada que els nostres polítics tinguin feines normals i les exerceixin, de camillero com Guillot, o de carter, com l’enyorat Jordi Miralles].

També en aquells dies ens nodríem d’autèntiques aportacions indispensables per sotragar les estructures del model d’Estat com la carta web setmanal de Duran i Lleida, la declaració per telèfon de Joan Ridao o Iñaki Anasagasti (en diumenge, sempre disposats) o les apassionants rondes d’entrevistes als portaveus dels partits. A l’estiu aquestes rondes encara eren més apassionants: la foto era a peu de roca en lloc de finestra i taula de despatx. I seguia aquell ventet a la redacció…

Ara no és abans. Tenim els tuits. No cal buscar. No cal trucar. No cal comprovar. Ho ha dit el protagonista (o un empleat seu) des del compte propi. Ho repicarà tothom i serà la notícia del dia. I tots els programes en parlaran, des de les 7 del matí a les 12 de la nit. Que bé. Ja ho podem copiar i donar-li una mica de context, perquè la pàgina és llarga. I fer una versió web més curta, sense dir què ha dit al titular, és clar, per animar el clickbait i les visites, que així almenys tindrem subscripcions digitals…

Com t’enyoro, camillero

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019