Ho recordava el periodista Salva Almenar al diari La Veu aquest 25 d’abril, que sempre passa mig amagat en la regionalista Catalunya: 1.609 dies han hagut de transcórrer perquè els valencians tornin a tenir una televisió pròpia, i perquè la llengua en la qual ens comuniquem amb ells ampliï el radi d’actuació de nou als 11 milions de parlants. No és cap broma. Quan una llengua avança, una altra retrocedeix. Primer de sociolingüística.

N’hauríem d’estar parlant a tothora d’aquest esclat que representa l’arrencada en proves d’À Punt, la nova televisió valenciana, quan ja fa dies que el seu canal de ràdio emet programació regular, butlletins horaris i posen música. “Molta en valencià; bé”, em diu mon germà. El meu nebot ja és fan de Doraemon, i es remprèn d’aquesta manera un imaginari col·lectiu que no ha deixat mai d’existir, el del País Valencià, que alguns han intentat convertir en simple platja madrilenya i altres s’adonen ara que, amb les seus empresarials catalanes a València, el Talgo és una merda.

N’hauríem d’estar parlant tota l’estona, d’À Punt, pel retorn a la normalitat. Per l’emoció que representa que la televisió et parli en la teva llengua. Perquè el valencià mai no ha estat només cosa de llauraors, sinó de tots, fins i tot dels físics nuclears, com un dia va defensar amb el català Aleix Vidal-Quadras. Perquè fins i tot els italians saben per què existeix Itàlia: per la RAI. À Punt fa que reexisteixi el País Valencià i els bons professionals que hi treballen, coneixedors del territori que trepitgen i que els han trepitjat, sabran administrar amb intel·ligència la victòria que significa tornar a tenir una televisió.

No serà fàcil, és cert, en un dels països on s’han posat bombes a les llibreries, on els símbols duren ben poquet si depenen d’una cossa nocturna, on a mi particularment m’emociona arribar a la plaça de l’Ajuntament de Valencià i llegir el ban de l’alcalde Ribó. A mi m’agrada la València complexa, la dels repentinats i la dels Imsersos, i la dels joves de Kale Barraka, que a Ràdio Godella fan el programa més desacomplexat de la ràdio en la nostra llengua.

Des dels mitjans de comunicació de Catalunya mai no s’ha sabut interpretar el País Valencià, com encara es manipula Joan-Lluís Lluís batejant-lo com a escriptor francès (tant com Quim Monzó hauria de ser escriptor espanyol, per lògica de relat). No sabem gairebé res del País Valencià, del País Valencià del dia a dia, vull dir. Ni de com va la pacificació viària del centre o la gentrificació al Cap i Casal ni què passa (encara) amb la llei d’horaris comercials valenciana. Només hem sabut entrevistar Eliseu Climent i cobrir alguna manifestació, i tira-li.

Mai des de Catalunya s’han fet gestos continuats perquè els valencians (molts dels quals viuen al Principat) se sentin còmodes en els nostres mitjans, en un territori que es pot comunicar amb la llengua que parlen (o si en parlen una altra també), votin el que votin, tant Eduardo Zaplana com els pares de Guillem Agulló.

Però ja ha arribat À Punt, i estic segur que ho faran bé. Fins i tot si encara queda alguna rèmora d’aquell Canal Nou/Canal Bou. Més val tenir una televisió que no tenir-la. I els que la van tancar ho sabien prou bé. À punt és una grandíssima notícia. Pel periodisme i pel país. Ho deien ahir en un tuit: “Hui, 25 d’abril, comencem les proves tècniques d’emissió d’. Si detectes cap anomalia, escriu-nos a tdt@cvmc.es. Recorda que els nostres canals de TDT són: Castelló: canal 60, València: canal 57 o 39, Alacant: canal 25″. Anomalia ha estat que no hi fóssiu.

Hi ha a València un ‘figura’ que fa les coses, que diria Toni de l’Hostal, que ho fa tot, que representa tothom, i ja sabem com es diu: À Punt.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.