Fa uns dies, en una jornada sobre dones joves periodistes titulades a la Universitat de València, una companya explicava que, onze anys després d’haver acabat la carrera, havia signat el seu primer contracte laboral com a periodista. Havia passat onze anys treballant en règim d’autònoma, i encara podia donar les gràcies, perquè havia pogut publicar i exercir una professió a la qual cap persona –ja veníem avisades- es dedica amb la intenció de fer-se rica. Ser periodista és un colp constant de realitat, en molts sentits. També pel què fa a la precarietat laboral.

Les llargues jornades sense desconnexió i les col·laboracions a la peça on el preu (a la baixa) l’imposa el mitjà són la tònica habitual d’una feina que es paga tard i malament. I això ocorre tant en els mitjans de sempre (mentre els grans gurus i propietaris fa dècades que es pregunten quina és la eixida a la crisi del paper), com en els nous mitjans digitals. 50 o 70 euros la peça és una tarifa bastant estesa i un preu molt minso per a autodenominar-se periodisme.

Aprofitant-se de la desesperació per publicar i per menjar, a les periodistes se’ls ofereix un grapat de diners indigne al mateix temps que se’ls demana anar contrarellotge i comptar amb les suficients eines i els contactes de polítics, empresaris i personalitats de tot tipus per interpretar la realitat de forma rigorosa. A més a més, cal que siguen originals en l’enfocament i que posen de la seua butxaca, per descomptat: l’ordinador, la gravadora, el vehicle propi si la cobertura requereix desplaçament i la connexió a Internet per treballar.

No és d’estranyar que així moltes periodistes es vegen expulsades del sistema de mitjans. Gent que opta per fer-se mestra d’escola o d’institut, infermer, venedor de botiga esportiva o que es passa a la comunicació corporativa, al màrqueting o a les xarxes socials. Bons professionals que s’han cansat de ser intèrprets d’una realitat social que amb aquestes condicions laborals és molt difícil contribuir a transformar.

El passat de la premsa escrita no és molt reconfortant. Malauradament, però, el panorama que ens presenten els nous mitjans no dóna molts senyals que el futur serà millor. Mitjans construïts sota una estructura d’autònomes que suporten el pes dels diaris, col·laboradores d’opinió amb aparença d’estrela que en realitat escriuen gratis, refregits de notícies que es presenten com a periodisme de dades. On està la premsa d’investigació que dedique personal i recursos econòmics per fer periodisme, simplement, sense adjectius?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.