«Lo diari es lo primer amich á qui rebèm cada dia. De bon matí ja’ns espera damunt la nostra taula, y avans de que parlem ab ningú, ni’ns ocupem de negocis, ell nos entera de lo que ha passat al mon desde la vigilia. Natural es que li siguem agrahits y li paguem lo servey que’ns presta, deixantnos influir per ell en mes ó en menos».

Jaume Clotet, sempre atent a les efemèrides, ens recordava dimarts en una piulada com es va presentar el Diari Català el 1879. El paràgraf esmentat per l’encara director general de Comunicació del govern de la Generalitat de Catalunya continuava: «Aixís sucseheix en efecte, y d’aquí naix la importancia de la prempsa en la vida moderna», tal com va recollir Josep Maria Figueres, professor d’Història del Periodisme Català de la UAB, al llibre El primer diari en llengua catalana. Diari Català (1879-1881), fruit de la seua tesi doctoral i publicat el 1999 per l’Institut d’Estudis Catalans després de rebre el Premi Nicolau d’Olwer 1995.

La piulada en qüestió em va fer recordar la quantitat de mitjans de comunicació que hem vist nàixer (i morir) en les darreres dues dècades. Al mateix temps que em venien al cap les expressions, les exclamacions, els tòpics del primer dia al quiosc d’una nova capçalera: «Avui és un bon dia per a la llibertat de premsa i per al periodisme, perquè un nou diari és garantia de major pluralitat». Però també em van venir al record les classes de Mònica Terribas i com feia que els alumnes ens fixéssim en les estructures dels mitjans de comunicació, per acabar veient que més mitjans no necessàriament implica més pluralitat, que existeix una concentració de la propietat i empreses que cerquen una diversificació d’audiències.

N’hi ha que durant anys hem anat somniant en poder tenir un diari de paper que abastés els Països Catalans lliure dels poders. Quan el País Basc era a l’agenda mediàtica, n’hi ha que envejàvem -sense la basquitis tan pròpia de l’època- que els bascos haguessin pogut fer realitat una capçalera com el Gara: autocentrat (malgrat no ser fet íntegrament en la seua llengua pròpia), de disseny modern, apostant pels temes propis… I, ves per on, qui n’era la corresponsal, la Laia Altarriba, dirigeix ara un projecte periodístic que, d’entrada, sembla ser que va en la línia d’aquell somni.

Sí, aquest dissabte, tindrem un nou diari. Portat per 29 persones contractades, entre les que faran tasques periodístiques i les que es dedicaran a l’administració, i amb una massa de socis i subscriptors darrere que s’ha anat bastint des de l’estiu de 2016. En aquest cas sí que se n’espera que ampliï el ventall de mitjans: generalista, en paper i en web, d’esquerres, feminista, arrelat al territori… i de base cooperativa, sense cap gran corporació darrere, amb uns compromisos periodístics publicats i un reglament de règim intern definit.

Sota el lema ‘Ens venem només a tu’, porten mesos explicant-se per captar persones que apostin per sustentar el projecte. La campanya més trencadora, el vídeo «de moixets» de fa uns dies. Ben arribat! Desitgem que dissabte sí que sigui un bon dia per al periodisme, perquè aquest un nou diari sigui garantia de major pluralitat. Dit, això, un 3 de març, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.