Diuen que el procés català ha trencat totes les costures de l’Estat espanyol. I certament, si agafem mirada d’ocell, poca gent discuteix que el respecte pels drets fonamentals ha saltat pels aires tan bon punt l’independentisme va picar la medul·la espinal sobre la qual va edificar-se el règim del 78.

Ho hem vist amb la reacció farisaica i epidèrmica de l’Executiu espanyol per contrarestar les aspiracions del sobiranisme. Tot previsible fins aquí. Menys esperable, en canvi, ha estat observar el monarca caminant despullat i que la separació de poders, sobre la qual ens sentíem homologats amb la resta de democràcies liberals, esdevenia un veritable conte de fades.

Però el pitjor de tot ha estat l’obediència cega dels principals mitjans davant del relat unívoc de Madrid i la seva nul·la capacitat per discernir entre la veritat explicada i la veritat viscuda, com és la supressió de les llibertats segons el principi inescrutable de la sacrosanta unitat d’Espanya. Resultava difícil pensar que alguns rotatius es passarien el Codi deontològic per l’arc de triomf i, sense despentinar-se, s’abonarien al lema “A por ellos!” que tanta fortuna ha fet entre els nostàlgics de temps pretèrits on, a diferència d’ara, la dissidència era exterminada sense dilacions ni judici previ.

Aquesta follia persecutòria s’ha incrementat els darrers mesos, però té alguns precedents dignes de recordar: el 3 març de 2014 el diari La Razón, un dels bucs insigne de la caverna, va treure en doble pàgina la relació dels 33 juristes que havien expressat en un manifest la defensa al dret a decidir. I ho feia utilitzant les seves fotos del DNI, contravenint l’ètica més elemental i, en el terreny legal, cometent un delicte provat de revelació de secrets. Com sol passar en aquestes ocasions, ni l’Agència de Protecció de Dades ni el Ministeri de l’Interior van ser reprovats i La Razón va sortir eximit d’haver atemptat contra la integritat dels magistrats.

Però això no ha quedat aquí. La caça de bruixes ha escalat posicions fins a arribar a la mateixa professió periodística, tal com va revelar-se en un article que Crónica Global va publicar el 28 de març passat sobre els presumptes altaveus mediàtics en què se sustentaria la majoria independentista. A propòsit d’aquesta qüestió, el digital unionista va treure els perfils de Vicent Partal, Pilar Rahola i José Antich, de qui assegura que estarien forçant al president Puigdemont a mantenir el pols amb l’Estat.

Fins i tot, a l’escalf d’aquest impuls irrefrenable, les cadenes més fidels al PP han anat un pas enllà. És el cas d’Antena 3, que mentre va esborrar els rostres dels  membres de la ‘Manada’ en ares de preservar-ne la identitat, a l’hora d’informar sobre els joves d’Altsasu va ensenyar els seus rostres tot i saber que les proves que els incriminen s’han esvaït com un terròs de sucre.

Així és com les costures –i el sentit més estricte del pudor– també han saltat pels aires en l’àmbit del periodisme, on algunes capçaleres es dediquen a assenyalar l’enemic seguint un modus operandi que, tot i revestir-se d’informació, no deixa d’ensenyar les vergonyes de qui el fabrica.

Amb aquestes pràctiques no sols han dimitit com a vigilants del poder, sinó que n’han esdevingut els servidors més lleials de forma trista i grotesca. Ja ho anticipava l’enyorat Ramon Barnils quan deia: “els exèrcits del segle XXI seran els mitjans de comunicació”. A l’Estat espanyol, la caverna ja fa temps que ha entrat en guerra.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.