Des de finals de març fins ben entrat el juliol del 2017, Veneçuela va convertir-se en una obsessió per als mitjans espanyols (i per força de catalans), fins al punt que Le Monde en va fer befa amb un article titulat “Espagne capitale Caracas”. La sobreinformació sobre aquest país es fa encara més evident quan s’observa com es passa de puntetes per altres crisis greus.

1. Frau electoral a Hondures.

.

El 26 de novembre, el sistema informàtic es va apagar en ple recompte electoral quan el candidat opositor anava guanyant. Quan es va reiniciar hores després, el candidat oficialista anava primer. Les protestes populars van ser massives i el Govern hi va respondre amb una ferotge repressió, amb almenys 12 persones mortes. L’escassa cobertura informativa espanyola ha evitat referir-se a un “frau” i ha optat per parlar d’“irregularitats”.

2. Revolta al Rif.

Fa més d’un any que la mort d’un venedor ambulant a Al-Hoceima va provocar una revolta de proporcions enormes. Des de llavors hi ha hagut repressió, tortures i més de 500 empresonaments. També dimissions de ministres i promeses, però les protestes no s’aturen i cada cop tornen amb més força. Tot i la proximitat geogràfica i humana —als Països Catalans hi ha molta població d’origen rifeny—, la majoria de mitjans han passat de resquitllentes pel conflicte, tractant-lo només de manera puntual i descontextualitzada, o fins i tot criminalitzant els manifestants.

3. Genocidi al Iemen.

La intervenció de l’Aràbia Saudita i els seus aliats contra el Iemen inclou bombardeigs massius contra població civil i un bloqueig naval que ha provocat una crisi humanitària colossal, amb set milions de persones passant fam, 600.000 infectades pel còlera i un 83% de la població depenent de
l’ajuda humanitària. Un drama silenciat malgrat que l’Estat espanyol és un dels principals proveïdors d’armes a la monarquia saudita.

4. Repressió a Turquia.

Des del fracassat cop d’Estat del juliol del 2016, el viratge de Turquia cap a una dictadura sembla imparable. Mitjans de comunicació tancats, milers d’opositors empresonats i depuracions a l’Exèrcit, la judicatura i l’educació; a més a més del bombardeig de les ciutats kurdes i les denúncies de connivència amb l’ISIS, en un país de l’OTAN. Però els mitjans no s’han indignat tant amb Erdogan com amb Maduro.

5. L’exèrcit, als carrers del Brasil.

Al maig, mentre s’explicava dia sí, dia també, la crisi veneçolana, el president no electe del Brasil, Michel Temer, va treure l’Exèrcit al carrer per reprimir les protestes socials en la crisi més greu del país des de la seva democratització. La cobertura, però, va ser ínfima i, en cap cas, no va  qüestionar la legitimitat del Govern.

6. Deriva autoritària a Polònia.

El partit del govern, Llei i Justícia (PiS), està portant a terme una sèrie de mesures —control dels mitjans, intervenció de la judicatura, suport a les manifestacions feixistes— que acosten el país cada cop més a un estat autoritari. El conflicte va arribar al seu clímax quan la Unió Europea va amenaçar de deixar Polònia sense vot. Aquesta greu crisi en un gran país del club europeu ha tingut una cobertura més aviat discreta.

7. La resolució de la crisi a Veneçuela.

A pesar de l’espai dedicat al conflicte veneçolà, la majoria de mitjans es van oblidar d’explicar l’inici de la fi de la crisi. L’Assemblea Constituent va ser votada al juliol pel 41,5% del cens, tot i les crides al boicot de l’oposició. A l’octubre, les eleccions regionals —on van participar-hi els contraris a Maduro— les van guanyar els chavistes en 18 dels 23 estats.

__________________________________

Ajuda’ns a fer més articles com aquest!

Compra l’Anuari Mèdia.cat per internet o a la llibreria més propera.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.