Jair Domínguez és l’heroi de la ferrenya Sant Esteve de les Roures [sic], jove triomfador, honor de tota la localitat. Va marxar del poble i ha arribat a l’Olimp, a la TV3. Gràcies al seu bec d’or, aquest guionista en té prou amb dues frases per trobar el desllorigador nacional. “Hi haurà morts… i ara per fi hem descobert que la república no es construeix amb llacets i manifestos, sinó amb sang i foc”, va etzibar el 23 de març a l’Instagram. Ironia a banda, no calien veus com la seva. Era un dia de consternació, la segona detenció de membres del Govern de l’1 d’octubre i de la presidenta del Parlament.

Sant Esteve de les Roures i els seus personatges —vegeu la paròdica sèrie al Polònia— ens brinden l’oportunitat de destapar-nos l’independentisme kitsch. Per a Milan Kundera, a La insuportable lleugeresa del ser, el kitsch, aplicat als moviments polítics, és aquell que exclou del camp de visió tot el que té d’inacceptable: la merda. Posa d’exemple la gran marxa general de l’esquerra, que ens conduirà a la societat justa sense suar la camisa, ni esquinçar-se-la perquè no hi hauran contradiccions al si d’una causa ideal.

L’independentisme kitsch, després del xoc de trens, és el del república o república, és a dir, o tot o nul. Som al poble de Sant Esteve…, tots independentistes a les portes de l’albada nacional. Frivolitats a part, seguim en què això va de democràcia. Som demòcrates abans que res? A l’altra banda, el bloc del 155 difícilment resisteix la pregunta després d’assumir la violència policial contra ciutadans pacífics, la presó fonamentada amb la mentida, la insídia contra l’adversari i, a falta de no aguantar el debat polític, la distorsió de la realitat de Catalunya —que la Guàrdia Civil s’inventi el poble de Sant Esteve… és el símbol de la seva infàmia.

El 1968, Moscou va segrestar durant sis dies el president reformista txec Alexandre Dubcek per forçar-lo a signar un compromís que l’obligava a fer enrere les reformes. La resistència civil de la Primavera de Praga va humiliar els russos, aquests s’hi van tornar amb l’abús de poder. I va venir la repressió i l’exili. És el context de la novel·la de Kundera. Me la vaig llegir l’octubre passat, buscava un obra literària que m’expliqués un context semblant al que vivíem.

Reixes a través, Raül Romeva recordava el 18 d’abril a l’Ara en Pepe Beunza, el primer objector de consciència de l’Estat de caràcter polític. Va entrar a la presó el 1971 i s’hi va estar més de dos anys. Una lluita en solitari de presó, que es va fer eco, anys més tard, entre els insubmisos, els quals van deslegitimar el servei militar obligatori, suspès per llei el 1999. La presó, una eina política, diu Romeva, que vol dir fer evident la injustícia de qui la pateix. Allò que ens fa mal és la nostra força. Els exiliats ajuden a fer-ho veure, des del trist desterro. I, aquí, que difícil!, penses en el pes dels dies sense horitzó a la presó i, a fora, sents la insuportable lleugeresa. Més tard o més d’hora, però, els demòcrates i pacifistes faran caure el mur.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.