Que la realitat no t’espatlli un bon titular. Dit d’una altra manera, que els fets no contradiguin la història que has fabulat. O encara, una mentida repetida mil vegades acaba esdevenint veritat.

En l’actual ofensiva contra el Procés tot s’hi val. No puc deixar de pensar-hi especialment quan sento les declaracions sobre alguns mitjans de comunicació catalans d’aquells que s’apunten al bombardeig —mai més ben dit— enfilats en l’arrogància. I podem arribar a acostumar-nos-hi, però no podem deixar de denunciar-ho.

Precisament fa poques setmanes, arran de l’última entrevista de Vicent Sanchis al president Carles Puigdemont (un milió d’espectadors i 30,5% de quota de pantalla), Albert Rivera afirmava, a Telecinco!, que TV3 no pot estar descontrolada: “o la controla el Parlament o ho ha de fer el Senat”, i va afegir que la cadena pública fa propaganda d’un cop d’estat, a més de batejar-la com “el nou No-Do”. Plou sobre mullat. Aquí, com en altres temes sensibles, hi ha un relat unànime de part de l’establishment constitucionalista. I una gran impunitat, caldria afegir.

Perquè tant se val que TV3 vagi aconseguir al març el rècord històric de valoració qualitativa, segons l’empresa alemanya líder en estudis de mercat GFK, amb una puntuació de 8,5 sobre 10 (la millor nota d’una televisió generalista fins al moment). O que Televisió de Catalunya aquest mateix mes obtingués una quota de pantalla del 14,8%, a més de 5 punts d’Antena 3, la segona classificada. O que els informatius de la cadena siguin líders en totes les edicions a Catalunya i es mantinguin al capdavant del rànquing de credibilitat amb una puntuació del 96%. Ara convé dir que és “la tele del Procés” perquè això justificarà la seva futura intervenció política —l’econòmica ja fa temps que va començar. El cinisme amb què acusen la CCMA de tot allò de què, fet i fet, manquen els mitjans audiovisuals estatals és de traca i mocador.

Però n’hi ha molts més exemples. Recordeu el requeriment del Ministeri d’Hisenda a la Generalitat de Catalunya perquè detallés tots els pagaments o ajuts atorgats des del 2015 a una seixantena de persones, entitats, mitjans de comunicació i empreses? Aquesta informació és pública, però cuinada de manera tendenciosa, pots acabar fent titulars tan sucosos com aquest d’El Confidencial: “Oriol Soler, el cerebro bañado en oro que mece la cuna del Procés”. Quina és la realitat? En el cas que m’ocupa, perquè jo pertanyo al Grup Som, durant tot el període investigat, la facturació procedent de l’administració catalana ha estat de les més petites percentualment que té el sector cultural i dels mitjans de comunicació a Catalunya. I, per descomptat, l’Oriol Soler (actual president) no s’ha pogut fer ric amb la seva activitat al grup perquè és cooperatiu. Tots els socis treballadors en som els propietaris i no ens repartim els beneficis quan n’hi ha, sinó que els reinvertim.

Tots sabem què pretén aquesta campanya. Busquen acorralar els principals referents de la indústria cultural catalana i, en darrer terme, residualitzar la llengua i la perspectiva pròpia sobre el món que projecta aquesta cultura. No és un tema menor. Si una característica dóna sentit avui a la cultura catalana és la construcció de codis compartits en una societat bastida sobre una gran diversitat interna. Trencar els consensos sobre els quals s’articula la catalanitat és l’objectiu últim de tota l’operació. Una condició necessària per destruir la nostra valuosa cohesió social.

Possiblement hauria pogut ser d’una altra manera, però ara sabem que en els cenacles de Madrid la culminació del seu projecte nacional espanyol passa per la demolició del precari sistema comunicatiu català. O el que ve a ser el mateix: la cultura catalana, i els mitjans a través dels quals s’expressa, serà bandera de llibertat o no serà.

Un Comentari

  1. Albert Garcia Catalan

    Molt bé, cal insistir en les dades de valoració qualitativa i quantitativa de TV·3, (i el grau de pluralitat respecte la pública espanyola també ha estat estudiat). Bona reflexió final!