Distingeix Luisa Santamaría, parlant del que anomena “gèneres persuasius” en periodisme (a El comentario periodístico, ed. Paraninfo), tres tipus diversos d’objectius en aquests gèneres:

1) Persuadir (“Induir, moure, obligar a algú amb raonaments a creure o fer alguna cosa… A qui vol persuadir no li cal només convèncer per la via racional, també necessita l’adhesió emotiva que conduirà més directament cap a uns resultats determinats”).

2) Convèncer (“Provar a algú una cosa de manera que racionalment no la pugui negar”).

3) Manipular (“Intervenir amb mitjans hàbils i de vegades astuts en la política, en la societat, en el mercat, etc. La manipulació es fonamenta en la simulació però no en la mentida… No es menteix, però tampoc no es donen a conèixer algunes dades, i s’obliga el receptor a adherir-se intel·lectualment a determinades proposicions”.

Em serveix aquesta distinció per fer un intent d’analitzar el que considero un exemple clar de la manipulació que han practicat alguns mitjans a l’entorn de les alternatives plantejades per abordar la crisi institucional que vivim al nostre país.

Em referiré en concret al diari Ara, proper al sobiranisme, i la forma com ha tingut de defensar, com aquell que no vol la cosa, les posicions d’ERC i dels sectors del PDCat que han abandonat darrerament el que anomenem l'”unilateralisme”. I ho faré analitzant l’editorial del dia 31 de març passat (anàlisi que es podria fer extensiu a l’article setmanal de la directora, Esther Vera, de l’endemà). Sent-ne lector habitual, detecto que el rerefons argumentatiu –i, doncs, els objectius– d’aquests textos n’amara multitud d’altres que són majoritaris a l’Ara.

Parteix, l’editorial, d’una premissa que estableix com a indiscutible: “Alliberar els presos polítics i fer possible el retorn dels polítics exiliats ha de ser prioritari. Igual com ho és recuperar les institucions de l’autogovern”. “De fet, van ser objectius centrals per als partits independentistes en la campanya de les eleccions del 21-D” –afegeix. No obstant aquest inici contundent, més endavant el mateix editorial afirma que “mentre la CUP ha decidit despenjar-se de la unitat d’acció independentista, JxCat i ERC –arrencant de punts de partida distants– cada cop acosten més posicions en aquesta direcció”. Reconeix implícitament, doncs, que no devia ser tan evident la “centralitat” dels objectius inicialment definits per l’editorialista si la CUP s’havia “despenjat de la unitat d’acció independentista” i, com diu posteriorment, “seria bo que l’ANC s’hi sumés”.

¿No és més veritat, però –i l’editorial ho oculta–, que ni la CUP ni l’ANC no havien estat per la unitat d’acció només per alliberar els presos i pel retorn dels exiliats, i per recuperar l’autogovern? ¿No era clar ja d’inici que tant la CUP com l’ANC reiteraven, un dia sí i l’altre també, no solament que l’únic objectiu “eficaç” de debò –per utilitzar una terminologia estimada pels “no unilateralistes”–, de forma prioritària, era lluitar per la implantació de la República Catalana? ¿I que la resta d’objectius només podran ser aconseguits una vegada l’hàgim aconseguida?

Curiosament, aquest text oblida –no donant a conèixer doncs aquestes dades, segons la definició que adduíem al començament– pràcticament del tot un dels protagonistes del conflicte. El més poderós i decisiu a hores d’ara: l’Estat espanyol, l’imperi, els diversos poders del qual són en l’origen de l’empresonament i l’exili dels nostres polítics i l’anul·lació de l’autogovern.

És cert que, en un paràgraf de transició, l’editorial reconeix “l’arbitrària ofensiva judicial d’un estat que ha perdut les formes democràtiques”. Però només ho utilitza per reblar el clau de la seva argumentació en favor del que anomena “la responsabilitat i la intel·ligència polítiques” que “aconsellen sumar forces per combatre i denunciar, aquí i al món, la deriva autoritària espanyola”. “Responsabilitat i intel·ligències polítiques” que, deduïm, nega a la CUP i a l’ANC i, esclar, als de JuntsxCat que es resisteixen a la seva argumentació. I que, ai las, també són silenciats pel mateix editorial.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.