Aquests dies s’observa fàcilment el fenomen de les travesses. Tal com passa quan s’acaba la temporada futbolística i comença l’època de fitxatges. O durant les campanyes electorals, quan molts mitjans dediquen més espai informatiu a la projecció d’escons d’enquestes i sondejos que al buidatge de les propostes programàtiques, posar en contradicció als candidats o a buscar-ne les diferències entre els uns i els altres. Que Twitter s’hagi convertit en una eina que serveix com a centraleta de teletips per a les informacions més immediates –però també les especulacions, les ocurrències i, fins i tot les bromes- no ha fet més que intensificar aquesta deriva.

És normal, en certa mesura, tothom és deutor del seu temps i aquest símptoma també s’aprecia en la política, amb molts representants més pendents de piulades ben travades que no de postulats complexes. El periodisme de la immediatesa i la política de la declaració efímera s’acompanyen i es retroalimenten.

Una altra de les conseqüències d’aquesta manera de fer –que parla també del nostre temps: precarietat a les redaccions, periodistes amb jornades extensíssimes, multicanal i multitasques- s’aprecia aquests últims dies amb les travesses sobre la formació del nou govern. És habitual i es repeteix també quan s’auguren crisis de govern.

Posar noms, cognoms i fotos a les caselles té un poder assegurat: el clic. I en un moment on la majoria d’usuaris consumeixen sobretot informació a través d’internet (i Twitter és una excel·lent via d’entrada) i de forma gratuïta, l’especulació ha entrat de ple en el llenguatge periodístic. Al meu parer, aquesta pràctica té poc a veure amb l’afany controlador i el paper democràtic que haurien de tenir els mitjans respecte del poder polític.

Hem vist i veurem molts noms i moltes cròniques d’ambient que van directament en contra de les anàlisis de fons sobre com s’hauria de parcel·lar el govern, en base a quines línies estratègiques, amb quines polítiques i quines aliances, per finalment arribar a la definició del perfil polític de qui acabi ocupant aquell càrrec. Mentre els mitjans cauen en aquesta mena de circ politicomediàtic que obeeix també a estratègies de tempteig, desarticulació de candidats i nomenaments efímers, es prescindeix d’informar sobre el fons de les qüestions importants, la idoneïtat dels perfils, l’envergadura del futur govern.

Els mitjans dediquen més esforços a posar sobre el paper –és una manera de dir- l’especulació que no la informació. Un entreteniment que dura uns dies i persegueix acontentar la curiositat dels usuaris i, al mateix temps, jugar a qui l’encerta, l’endevina. Com si la credibilitat del periodisme que practica cada mitjà es guanyés més pel bingo a les travesses que pel propi fons de la qüestió. Una mena d’exhibició de fonts i filtracions en un compendi de rumors, intuïcions i mitges veritats com si la profusió, d’una banda, i la publicació, de l’altra, tinguessin per voluntat només servir a la veritat. Quan, sovint, l’únic que hi ha el darrera d’aquesta pràctica tan normal entre periodistes i polítics és un exercici molt semblant a la vanitat. O l’irascible “ja t’ho vaig dir”.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.