Els islandesos tenen una estranya i complexa relació amb el món. Un vincle tèrbol que és un cau de conflictes quan algú no autoritzat s’atreveix amb la paraula tabú: “islandesos”. No els agrada. I no agrada perquè -pensen- que en boca de segons qui el terme “islandesos” està tan connotat que referir-s’hi és amb una clara intencionalitat despectiva: “islandesos”.

Clar, segons el primer ministre dels islandesos -un registrador de la propietat en excedència que d’història en sap més aviat res- són més de 500 anys d’història d’islandesos en exemplar convivència. 500 anys. Imagineu 500 anys de reis islandesos, soldats islandesos, policies islandesos, colònies islandeses, fronteres islandeses, bancs islandesos, jutges i fiscals islandesos, mitjans i tertulians islandesos… tot un exèrcit d’institucions exportant els valors islandesos universals.

Tot sigui dit, valors dels quals els súbdits que han pogut n’han prescindit, fotent el camp. Així, és normal que molesti quan els no-islandesos que encara tenen la consideració de súbdits anomenen “islandesos” als “islandesos”. I acolloneix una mica la seva reacció perquè si una cosa tenen els islandesos és la pell molt fina, i molt mala hòstia.

Un reconegudíssim actor, a la pregunta de si la unitat de la pàtria dels islandesos estava en perill, contestà: “Que vagin a cagar a la puta platja amb la puta Islàndia, que porto des que vaig néixer amb la puta Islàndia, vagin a la merda ja amb el país aquest i deixin de tocar els collons”. Cinc dècades de dedicació a la interpretació artística, esmicolades sense pietat. El va jutjar un tribunal d’islandesos per ultratge a la pàtria dels islandesos. Aquest il·lustre comentarista a qui els islandesos van qualificar d’excloent, xenòfob, supremacista i intolerant té avui un carrer a la vila més equidistant i catalanista transversal de totes les que es fan i es desfan.

Però millor no fer broma d’aquestes coses perquè la relació dels islandesos amb el món és dramàticament acomplexada, insegura i terriblement suspicaç. És l’ambient asfixiant d’una illa que només pot mirar-se el món amb ulls d’islandesos eternament ofesos o que s’agita terriblement si un mitjà estranger com The Times s’atreveix a escriure sobre els tòpics més suats a “Com ser islandès“.

Un senzill consell per a resoldre tal angoixa vital col·lectiva escandinava el suggerí en Barnils: “Ja seria hora que el primer viatge a l’estranger que fessin els islandesos fos aquí”. Sens dubte, el millor favor que faríem als islandesos perquè deixessin de patir i perquè per uns dies poguessin veure’s des fora a veure què tal els sembla tot plegat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.