Una de les primeres grans decisions que ha hagut de prendre el nou president de la Generalitat, Quim Torra, no ha estat cap pujada d’impostos, ni la convocatòria d’un nou referèndum ni una nova batalla judicial amb l’Estat. Però deu haver estat tant o més difícil que qualsevol de les tres opcions anteriors: revelar que la seva filla té espina bífida, una condició per la qual havia estat objecte d’escarni a les xarxes socials.

Immediatament després del acudits sense gràcia sobre el seu físic i altres comentaris desagradables que intentaven ridiculitzar-la, algunes dones van iniciar una campanya a Twitter per lluitar contra aquest escarni però vaig dubtar si afegir-m’hi. No soc de les que pensen que els periodistes ens podem abstreure fàcilment de la nostra professió a les xarxes socials per molt que hi puguem posar “perfil personal” a la bio.

Som periodistes sempre i hem de ser responsables i coherents fins i tot quan critiquem o fem opinions. Personalment, el meu modus operandi a Twitter és no dir res que no fos capaç de dir-li a la cara a algú a qui estigués entrevistant, per molt dur que sigui. No sé si tots els periodistes tuitaires han fet aquesta reflexió sobre els límits que s’han d’autoimposar a les xarxes socials –que poden ser més o menys estrictes segons la persona– però s’han de tenir clars.

En aquest cas, el dilema era: hi ajudava, sumant-me a la petició que demanava denunciar aquests insults i que no quedessin impunes? O, per contra, els estaria fent precisament d’altaveu i ajudaria a crear un efecte Streisand? El rumor que es començava a escampar que la filla de Torra podia tenir algun tipus de discapacitat encara em dissuadia més de sumar-me a la denúncia pública, perquè desconeixia si ella era capaç de decidir si volia que la informació transcendís o no.

Reconec que no va ser fins que vaig veure que els insults es dirigien també cap a l’altra filla sense cap discapacitat, i que vaig llegir que persones de l’entorn proper a Torra també s’afegien a les crítiques contra qui insultava, que m’hi vaig sumar. Els insults, a més a més, denotaven una flaire masclista i patriarcal intolerable. Criticades per ser “filles de”. El mateix president va haver de donar explicacions i va avisar de possibles denúncies. Odiar no és delicte, però propagar l’odi a col·lectius vulnerables (repeteixo, vulnerables) sí que ho és.