Vam, sí. M’asserena, conjugar aquest títol en passat. Em situa en el paisatge del demà que vull. El veig. Hi crec. Podem deixar de viure matant com matem.

A finals de febrer, va aparèixer un catxalot de 10 tones a Cabo de Palos (Cartagena). Havia mort pel xoc gàstric d’haver ingerit 29 kg de plàstic. Hem matat un catxalot amb el nostre plàstic. I se’m remou el cos. La Fundació Ellen MacArthur estima que, si no fem res que capgiri aquesta tendència, l’any 2050 hi haurà més plàstics que peixos, al mar. Vergonya, estupidesa, aberració. No sol ser notícia però els animals moren i emmalalteixen contínuament per culpa nostra. Per les xarxes d’arrossegament, la contaminació, el canvi climàtic, la indústria, la incultura. La tendència és global: matem sense més, ho matem tot, sense pensar, matem i així anem fent, matant-nos tan contents, que aviat serà divendres. Fa feredat tanta desídia. No vull ser la mort dels altres. Tampoc la meva. Com reacciona el cos humà.

El 2017, la Universitat de Minnesota va analitzar l’aigua potable de 14 països i les conclusions són alarmants. Més del 80% de les mostres contenien microplàstics. És a dir: els plàstics no només han contaminat els mars, també l’aigua que bevem a diari. Som el catxalot. Tot just ara s’estan començant a fer els primers estudis públics sobre els efectes que poden tenir els microplàstics en la nostra salut.

La clau de volta està en prendre consciència que la manera com un mateix viu pot estar matant el propi planeta i tota la vida que conté, també la pròpia. Adonar-te que si ets causant de tanta mort també ets qui la pot frenar. Podem ser la pitjor espècie del món però també podem dignificar-la, i fer de la nostra era una època on hagi valgut la pena viure.

Però no n’hi ha prou en adonar-se’n. El canvi no ve sol. Cal prendre’n les regnes: viure, menjar, comprar… en compromís amb el planeta. També votar i informar-se en consonància. Ser autocrítics, repensar-se, qüestionar-se, exigir polítiques valentes, periodisme lliure. La política i el periodisme hi juguen un paper essencial, en aquest canvi. No només han de garantir els valors democràtics. També han de ser ètics i comprometre’s amb el planeta; uns garantint el benestar comú i els altres garantint informació rigorosa sobre els partits que n’afavoreixen la destrucció en tots els sentits. Per això aplaudeixo la Llei de residus i sòls contaminats de les Illes Balears, com a primera passa cap a canvis que vagin més enllà. Tenim una responsabilitat envers el planeta. I l’hem d’exigir als polítics.

Tot rau en un mateix. I l’esperança és una força.