Les xarxes socials van treure fum dimarts passat durant l’emissió per TV3 d’un documental sobre famílies a qui l’administració ha retirat la custòdia dels fills erròniament. Aquest vespre se n’emet la segona part, que explica casos d’abusos als centres de menors i el negoci que poden suposar aquests equipaments –un entramat que l’Anuari Mèdia.cat va explicar ara fa un any. Denunciar els errors del sistema és una de les missions del periodisme, però fent això pot oferir una imatge esbiaixada d’un sector que apareix poc als mitjans? Hi reflexionem amb Montse Armengou, directora del Sense Ficció, i Albert Elfa que són, juntament amb Ricard Belis, els autors de la minisèrie documental.

Durant l’emissió de la primera part, «Desemparats. El dolor», professionals de l’atenció a la infància us acusaven de no posar en valor la bona feina majoritària del sector. Com valoreu l’impacte del documental?

Montse Armengou – El documental va ser líder d’audiència de la seva franja, cosa que vol dir que el tema interessa. Jo resumiria la reacció en tres grans blocs. N’hi ha un que mostrava perplexitat perquè fets com els que explicàvem puguin passar i que valorava que una televisió pública no tingui por d’abordar errades de la seva pròpia administració. El rigor que caracteritza TV3 es tornava a posar en valor, com a model de televisió pública que afronta aquestes coses. D’altra banda hi havia els «afectats» per aquesta situació, que trobaven que ens quedàvem curts perquè la qüestió és molt més dura, dramàtica, nombrosa i freqüent com perquè no apretéssim més l’accelerador. I l’altre bloc era el de les persones que estan vinculades amb el treball en els infants. Entenem que per ells no sigui agradable un documental sobre les errades del sistema. El sector dels educadors i treballadors socials en els darrers anys s’ha precaritzat moltíssim, per la crisi i les polítiques neoliberals que han portat a les retallades, i són persones que estan literalment a la trinxera, treballant amb un material humà delicadíssim com són criatures amb algun tipus de risc. Però no estem parlant d’un informe sobre els serveis de menors, estem parlant d’un documental que deliberadament vol posar el focus en la part que no funciona, perquè entenem que el sistema ha de funcionar. Això vol dir que no funcioni res? No, i ho diem a bastament. En més del 90 i escaig per cent dels casos el sistema funciona, però ens volem ocupar d’aquesta minoria silenciada que pateix l’impacte d’uns protocols que s’han ampliat tant que fa que moltes famílies estiguin separades quan potser amb altres intervencions no seria necessari.

Albert Elfa – És un documental que no deixa indiferent ningú, ho notem en la quantitat de trucades i de reaccions dirigides a nosaltres demanant explicacions o intentant afegir més dades. Alguns dels que ens critiquen ens diuen: «Ostres, hi ha 40.000 casos de protecció de menors que funcionen i vosaltres us fixeu en els 40 que no». Però és que potser no haurien d’existir, aquests 40, i el sistema hauria de millorar i adaptar-se per impedir que passin. No denunciant que hi ha errades la resta funcionarà més bé? La feina del periodista és aquesta.

L’actual responsable de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA), Georgina Oliva, participa al documental. Quina ha estat la resposta de l’administració?

A. E. – La resposta de la DGAIA ha estat fantàstica, molt millor de la que ens podíem imaginar. Havia de ser un dels protagonistes d’aquest documental i així va ser, ens van posar totes les facilitats. No només oferint-nos l’entrada a centres de menors o entrevistes amb protagonistes sinó amb l’entrevista a la directora general i responent a totes les preguntes i a tots els temes que nosaltres vam voler plantejar sense cap mena d’objecció.

M. A. – Podrien haver al·legat que és un mal moment, que la consellera és a la presó, que estan intervinguts… Tenien mecanismes per escaquejar-se i no ho van fer. De fet, la mateixa Georgina Oliva participa al debat que emetrem després del documental, amb representants de les associacions de famílies afectades i del Tercer Sector.

Per què decidiu fer un documental sobre aquest tema? Creieu que l’emissió pot canviar la situació?

M. A. – Els documentals d’investigació que hem anat fent al llarg del temps han anat donant un missatge a la ciutadania que nosaltres ens ocupem de temes que no tenen resposta de l’administració. Un clàssic va ser el cas de la reparació de les víctimes del franquisme: els afectats havien arribat absolutament al sostre de la resposta que els podia donar l’administració i entenien que TV3 es podia fer ressò de la seva reivindicació. Això és un bon senyal perquè reforça el nostre compromís amb la ciutadania, que és l’autèntica propietària d’un mitjà públic. És un clàssic: a partir de certes situacions que no funcionen i que es veuen reflectides en un mitjà les coses després canvien. En definitiva és a fi de bé.

A. E. – Es tracta d’utilitzar la nostra formació i l’altaveu que suposa TV3 per donar veu a qui no la té i fiscalitzar el poder, que és el fonament del periodisme.

Al documental hi veiem famílies que han perdut la custòdia dels seus fills que s’allunyen de l’estereotip de llar que s’acostuma a associar a aquests fets. Com heu fet la tria de casos?

A. E. – A mi em va sorprendre moltíssim que [el fet que l’administració et retiri la custòdia d’un fill o filla] em podria passar a mi. Inconscientment, ho atribueixes a la idiosincràcia o el caràcter de certes famílies, però després te n’adones que no és així, que hi ha casos de famílies de classe mitjana. I encara et fa més fort a l’hora de decidir que vas per bon camí, que això s’ha d’explicar. Sobre la tria de casos, el punt de partida era que hi hagués una sentència judicial favorable a la família o, si no hi era, que ens presentessin una sèrie d’evidències -informes mèdics, psicològics, etc-. que ens fessin plausible poder-nos-en fer ressò.

M. A. – És evident que una situació de risc de veritat, d’un maltractament tan bèstia que la millor opció sigui treure el nen d’aquell entorn familiar, pot passar en qualsevol família. Però l’ampli ventall d’afectats per aquesta retirada de criatures -que ja no són només casos extrems evidents per tothom, com maltractaments físics, abusos sexuals, situacions de drogoaddicció, etc.- ens dóna un indicador de com s’ha ampliat el concepte de risc. En aquesta ampliació hi influeix molt la mirada que tenim i el patró del que pensem que és la família ideal. La protecció del menor té a veure amb una certa escala de valors que té en compte la família estàndard, la família mainstream. Dit d’una altra manera: una mare que exerceix la prostitució no és una bona mare? Aquesta senyora deu treballar 8 hores al dia, o les que sigui, com les puc treballar jo i en aquest país la prostitució no és il·legal. Però si aquesta persona té qualsevol tipus d’incidència amb la seva criatura, li pesarà com una llosa el fet d’exercir la prostitució. En canvi, no vindran a mirar si jo, pel fet de ser periodista i haver treballat 13 hores ahir, puc tenir cura de les meves criatures, a quina hora vaig arribar o què vam menjar per sopar.

De vegades a través de la intervenció en la infància s’apliquen uns mecanismes de control social del perfil de famílies. Quan comencen a sumar-se certs elements com una mare soltera, amb diverses criatures provinents de relacions diferents, a l’atur, que potser ella mateixa ha estat una nena tutelada, o té algun antecedent delictiu… tot plegat acaba fent que se li puguin retirar les criatures. Potser aquests nens no van gaire ben vestits i falten a vegades a l’escola, però segurament el que cal és ajudar la mare i no treure-li la custòdia, cosa que només farà que empitjorar la situació. A més, si aquest perfil de mare va a una entrevista amb l’equip que valora el cas del seu fill o filla i arriba tard, amb una mica d’olor d’alcohol perquè s’ha pres un cigaló abans d’entrar perquè està molt nerviosa, i a més va tatuada i ensenyant el tanga… tot això compta. Ningú t’ho reconeixerà, jo tampoc reconeixeria que a una persona amb una imatge determinada li atorgo menys credibilitat. Però hi influeix.

En els casos de maltractaments als centres també heu seleccionat els que estan denunciats?

M. A. – Han estat denunciats i en alguns casos hi ha actuat la Sindicatura de comptes, el Defensor del poble o Amnistia Internacional. Et pots trobar que en un centre se li poden aplicar a un menor unes pràctiques que si ho fes una família li valdrien la retirada. Si jo a un fill meu el tanco en una sala d’aïllament, li faig contencions físiques, i com que s’autolesiona li tiro vinagre a les ferides, em retiren aquesta criatura. Això és el que es trobaven molts nens que anaven a O’Belén, una de les entitats que surt al documental. Aquestes pràctiques estaven fins i tot recollides als protocols, però de totes maneres la Comunitat de Madrid els va concedir la gestió dels centres. A Catalunya hi ha una cosa que es fa millor: els centres als quals s’externalitza -no els agrada que diguem «privatitza»- són fundacions o entitats sense ànim de lucre, no poden entrar-hi societats mercantils.

A. E. – Hi ha nens i nenes que tenen una situació terrible a casa i quan els porten a un centre de menors on en teoria els han de cuidar es troben que estan en un lloc pitjor que d’on els han rescatat. També era d’O Belén el centre de menors del Baix Maestrat relacionat amb les festes del Bar España a mitjans dels anys noranta, on hi participaven persones molt lligades al poder valencià i on els infants tutelats presumptament patien violacions.

Al juny passat l’Anuari Mèdia.cat va publicar un reportatge sobre el negoci d’empreses vinculades a fundacions d’atenció als menors, que citeu al vostre documental.

M. A. – Un dels casos que expliquem és el de Mas Ritort, on els treballadors van denunciar que hi havia maltractaments. El centre pertanyia al conglomerat de FASI i Plataforma educativa, que apareixen al reportatge que vau publicar a Mèdia.cat. En el moment que passen els casos de Mas Ritort, Ricard Calvo era al front d’aquestes empreses i la seva primera resposta és que als educadors «se’ls ha anat l’olla», però més tard la Sindicatura de Greuges va corroborar que els casos eren certs. Després, Calvo va ser director general de la DGAIA (fins que l’estiu passat va dimitir per «motius personals»).

Ja treballàvem en el documental quan es va publicar el reportatge de l’Anuari i el tema ens va interessar. Vam voler contactar amb l’autor del text, el Ferran Moreno, i va resultar que feia pràctiques a TV3 mateix. La publicació del reportatge a l’Anuari va ser una manera de dir «anem pel bon camí». Ja en teníem algun indici, perquè hi havia totes les denúncies prèvies de la CGT amb qui ja havíem parlat, però un treball com el de l’Anuari ens va fer notar que anàvem en la bona direcció, que no érem els únics que veiem coses estranyes en tot això.

El «Sense Ficció» va batre aquest gener el seu rècord històric d’audiència amb l’emissió del documental «1-O», que va tenir 1.135.000 espectadors i un 34,4% de share. Montse, com valores la teva primera temporada com a directora del programa?

M. A. – Aquest any ha estat d’una intensitat extrema per a tots els professionals de TV3. Crec que les persones que fa molts anys que treballem aquí mai havíem viscut un any com aquest. La situació econòmica derivada de la política té un impacte brutal en la nostra feina. Al «Sense Ficció» ja veníem d’una precarització anterior, derivada de l’ERO, que ens va reduir a la meitat les línies de producció, deixant-nos amb 3 equips propis. Això ens permet produir com a màxim 6 documentals propis l’any, quan n’estem subministrant a la graella al voltant d’uns 60. Tampoc tenim capacitat per coproduir, entre altres coses perquè hem tingut la comissió de coproduccions aturada pràcticament un any. Això genera un efecte domino per a la indústria audiovisual catalana i nosaltres no tenim d’on nodrir-nos.

Ha estat un any molt dur però malgrat tot, el Sense Ficció, en els seus deu anys de vida -que farà el 2019- ha aconseguit una cosa inèdita al programa televisiu europeu: situar en documental en prime time al primer canal d’una cadena. Si bé abans de l’agost estàvem perdent audiència, perquè ja estàvem notant la desinversió al mitjà públic i probablement també perquè hi ha coses que no estàvem fent bé, a partir dels atemptats a Barcelona i Cambrils guanyem espectadors. S’ha comprovat que en moments complicats i compromesos el mitjà de qui més es fia la ciutadania és tv3.

Ara estem en la disjuntiva que la ciutadania ens torna a acompanyar i no sé què els oferirem a partir del setembre. És com haver convidat a casa teva molta gent i no saber què els donaràs per menjar. Durant la crisi, ja abans de ser-ne directora, jo em queixava que al «Sense Ficció» havíem acostumat l’audiència a menjar filet i que a causa dels pressupostos del govern Mas, de les retallades, etc., ja només podíem oferir patates. De vegades les patates les pots disfressar: les fas emmascarades amb un tros de botifarra negra, els tires un raig d’oli i una miqueta de sal… Ara, però, ja estem un pas més enllà: literalment hi ha moments que tinc la sensació que no podré posar un plat a taula.