Un dels records de la meva infantesa televisiva que guardo amb més estima és quan amb el padrí miràvem “Si l’encerto, l’endevino” i jugàvem a participar-hi des de casa. Amb el temps, aquelles estones han anat guanyant valor perquè més enllà de la postal que suposa la imatge d’un avi i una néta fent quelcom plegats he pres consciència del que aportava aquell programa al padrí, una persona que no va tenir la sort de poder estudiar perquè de ben petit va haver d’anar a fer de pastor per les muntanyes del Montmell. La ràdio, que el va acompanyar tots i cadascun dels més de 60 anys de feina diària ininterrompuda, i la televisió, que podia veure als vespres quan arribava a casa, segur que el van ajudar a ampliar un català que molts ja voldrien.

Anys després, aquest fenomen ha tingut una mena de rèplica amb “El gran dictat”. A casa dels avis el programa de l’Òscar Dalmau era un imprescindible diari i si bé les paraules més complicades se’ls escapaven -com se’ns escapen a la majoria de catalanoparlants, per molt formats que estiguem, no ens enganyem- els entretenia veure com els concursants jugaven amb la llengua i s’esforçaven per escriure correctament. I jo, ben contenta de veure-ho, perquè això de la llengua és una mica com els rumors: tu digues, que alguna cosa queda.

Darrerament, però, per molt que dediquem recursos (de tot tipus) a buscar catalans per exemple a l’antiga Mesopotàmia (dins una col·lecció de programes de catalans al món, pel món i amb el món que ratlla el xovinisme) des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’ha desatès de forma alarmant la llengua. I procuraré no entrar en un debat de si català light o català heavy, perquè per a mi això són figues d’un altre paner. El que vinc a dir és que tinc la sensació que no només ja no es busca la forma d’entendre el servei públic dels mitjans com una eina més en pro de la llengua sinó que sembla que premiem qui no l’usa correctament. I espero que em sapigueu perdonar però tractant-se de comunicació ho trobo, com a mínim, alarmant.

Un parell d’exemples que de ben segur que vosaltres podreu completar. No fa gaires dies un corresponsal de Catalunya Ràdio parlava de “mitjans basats a Berlín” en un clar calc de l’anglès “based in Berlín”. Bueno, mira, si no ens posem gaire estupendus això tindria un passe tot i que m’agradaria comentar-ho amb els assessors i els correctors de la Corpo, a veure com ho veuen i saber si se’ls respecta gaire la feina.

L’altre -i últim- exemple escollit l’he sentit aquest dimarts quan la tertúlia d’”El Matí de Catalunya Ràdio” ha estat l’escenari ideal per un dels participants per dir una quinzena de vegades -i ves que no faci curt- “la dubta”. Tampoc entraré a valorar què aporten i què no aporten les tertúlies però ja que les tenim (per allò de la rendibilitat i les audiències i bla bla bla) i ens esforcem (per fi!) que siguin paritàries… procurem també que ja que qui hi va no pot saber de tot com a mínim sàpiga com fer-ho veure amb una mínima correcció lingüística. Perquè el “tu digues, que alguna cosa queda” també val per aquests casos i no em vull ni imaginar els padrins d’aquí a trenta anys dient “la dubta” amb la mateixa alegria amb què es deia aquesta setmana pels micròfons de la ràdio pública catalana.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.