Al final un ja no sap si riure o plorar. El riure, en tot cas, seria nerviós. I els plors serien per una professió (que també és la meua) que veig com es degrada fins al suïcidi col·lectiu.

Anem a pams. Fa dues setmanes un espai públic de València anul·lava de forma unilateral un concert d’Ebri Knight i Herba Negra perquè no els agradava la ideologia dels grups. Tot i els intents dels gestors de negar-ho les proves són concloents i fins i tot un grupuscle ultra es felicitava a les xarxes socials de l’èxit de la carta que van enviar demanant la censura política a aquests grups. En un altre moment –o en un altre món- açò hauria d’haver suposat un escàndol enorme. Prohibir l’accés a un espai públic per motivacions ideològiques? Doncs no. Els grans mitjans de la ciutat opten per tapar el tema o passar-hi de puntetes en el millor dels casos. Els motius? El periodista Miquel Ramos que ha seguit el tema denuncia que no volen molestar Heineken, que és qui té la gestió de la sala.

Bé, podeu pensar: «Un altre cas d’ocultació d’informació per fer content un gran anunciant, més vell que anar a peu». Al final tots recordem la famosa anècdota d’El Corte Inglés tractant que no es diguera el nom d’Hipercor a les notícies sobre l’atemptat d’Hipercor. El problema? És que ja no es tracta d’El Corte Inglés sinó de pràcticament qualsevol anunciant. I, a més, ja no ens referim només a amagar informació sinó, pràcticament, a vendre-la al millor postor. I passem al segon exemple.

Fa deu dies Levante publicava la «notícia» que Tigernuts Traders era la «primera empresa valenciana amb el segell ‘Fair for life’» que «garanteix als consumidors que les xufes valencianes són produïdes de manera sostenible i responsable». En realitat ací no hi ha notícia. Fa una pila de temps que Tigernuts Traders ja té aquest segell que, a més, no implica massa res. Llavors a què ve treure açò ara? Doncs és per un documental que mostra presumptes pràctiques mafioses d’aquesta empresa amb llauradors africans i que Tigernuts Traders està tractant de silenciar a força d’amenaçar amb querelles qualsevol mitjà o festival que se’n faça ressò. L’estratègia sembla no tenir massa èxit, però casualment han tingut la immensa fortuna que Levante s’interessara pels segells sostenibles del seu producte.

I açò no acaba. El mateix dia que la història de les xufes, Mercadona inaugurava nova web. La gran majoria de mitjans no tenien cap altra idea que, no només informar del fet –ja discutible- sinó fer-ho de forma que pràcticament publicaven un manual d’ús de la botiga en línia. Ara ja no es tracta de tapar una notícia negativa sinó directament de colar publicitat en un embolcall pseudoinformatiu. Escolte, una cosina meua ven oli per internet i també l’ajudaria una notícia així. Però és clar, la meua cosina no és Mercadona i no té els seus recursos per despertar l’interès dels mitjans. Recursos emprats de forma molt més opaca, perversa i intel·ligent –reconeguem-ho tot- que la majoria d’empreses. Recordem que Mercadona no s’anuncia a mitjans.

Tot indica que ja no cal posar publicitat per a comprar diaris… Serà això la tan repetida «crisi del periodisme»?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019