Les agressions sexuals cada cop són més sovintejades a la premsa. El cas de “La Manada” ha fet que molts mitjans ho posin al centre de les seves informacions. La informació objectiva i la sensibilització social vers les agressions masclistes posen sobre la taula molts fracassos de les polítiques de prevenció i seguretat i, alhora, sovint xoquen amb l’interès social que es persegueix. El fet que siguin visibles les agressions a les dones és important perquè evidencia els actes que han quedat com a imperceptibles o callats. D’altra banda, el tractament que se’n fa marca un posicionament vers la sensibilització o vers l’espectacularització.

Els relats que es construeixen als mitjans de comunicació són poblats de testimonis més que qüestionables, però també d’un excés de zel en la utilització del llenguatge que implica una certa condescendència, i no és cosa fàcil parlar-ne perquè sovint el desacord és tan profund que no ajuda al consens i l’anàlisi és la única possibilitat de veure i corregir els errors.

L’observatori Origen va publicar fa poc més d’un any l’informe «Telenotícies i violències masclistes: una anàlisi crítica» en què feia una anàlisi de les notícies publicades sobre violència masclista i de la manca d’imparcialitat que s’hi trobava, atès que llenguatge i imaginari social responen a una «realitat objectiva» que obvia les dones i els nostres cossos: “Ens hem cregut, però, que la premsa havia de ser imparcial, donar les notícies, explicar la veritat, només la veritat i res més que la veritat, com si existís una veritat objectiva. I a força d’empassar-nos el món amb el filtre del masclisme l’hem arribat a naturalitzar”.

En tot cas, sembla que la perspectiva de gènere en donar la notícia sigui una presa de posició i s’obvia sovint per por a «subjectivar» la notícia, sense qüestionar si la suposada objectivitat no té ja una visió tan carregada d’un dels gèneres que el sol fet d’obviar la perspectiva de les dones li resta credibilitat.

Un exemple proper el tenim en la notícia recent de la menor violada a Razzmatazz. Totes les notícies publicades han tingut tanta cura que, finalment, només han parlat dels fets com un incident gairebé aïllat. La prevenció sovint és autocensura i prevenir possibles querelles ha portat a donar una informació gens contrastada, descontextualitzada i insuficient.

A dreta llei, seguint el que ens autoregula i les recomanacions, som capaces i capaços d’informar “objectivament” però sense perspectiva de gènere sobre allò que ha esdevingut. El primer punt del Codi deontològic del periodisme recull que el o la professional “té l’obligació d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”. D’altra banda, el punt 10 ens diu que “tota persona acusada o imputada d’un delicte té dret a la presumpció d’innocència en les informacions i opinions relatives a indagacions, causes o procediments penals”. Les recomanacions del CAC al respecte també són clares, fàcils d’aplicar. Però tot i així, en aquest cas, les breus notícies sobre el fet aporten poca informació i del tot descontextualitzada.

Una anàlisi ràpida: es parla tant de presumpció que ni tan sols es parla del concert que es portava a terme. Es parla del backstage d’uns grups sense ni tan sols citar-los quan la font la podem trobar a l’agenda de la sala. Es diu que fou una amiga qui posa la denúncia i no es fa esment del suport rebut per la sala. Es diu que la sala forma part del protocol contra les agressions i assetjament sexual d’oci nocturn però no es contrasta quines són les mesures que es prenen ni perquè han fallat… Cert que no es relaten detalls escabrosos ni s’utilitzen tòpics, però la informació no aporta cap dada significativa més enllà del titular ni ajuda a identificar la violència, sinó que acaba sent una breu informació rutinària sobre un incident en una sala de concerts amb una investigació oberta.

Evidentment no es tracta de buscar i donar culpables, no es tracta d’informar sense fonts, no es tracta de donar detalls que revictimitzin però si que cal anar fent més acurada la informació “verídica”. La presumpció d’innocència no ha de donar pas a informacions tèbies sinó a informacions que cerquin les causes i, per tant, ajudin a millorar com informem i alhora sensibilitzem per canviar la societat.

Fer un periodisme compromès no vol dir fer periodisme subjectiu, sinó tenir perspectiva i vessant crític per tal que les informacions no siguin banals, sinó que ajudin a pensar el món i, en tot cas, tinguin en compte que està poblat d’homes i dones (cis i trans).

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.